Què pensaria avui Montserrat Roig?

BarcelonaA la Montserrat Roig se l’enyora molt. Ahir, el seu fill gran, Roger Sempere, deia que sovint, quan llegeix la premsa, pensa què diria la seva mare. Què pensaria del procés, dels refugiats, de la violència masclista. “Ningú ho pot dir, especular sobre si la seva obra hauria madurat o no. És injust”, va dir a l’acte d’homenatge, amb un públic majoritàriament femení, que ahir li va fer l’Associació de Dones Periodistes amb motiu dels 25 anys de la seva mort. “Escolteu les seves entrevistes, llegiu les seves novel·les, feu que el seu llegat arribi a les noves generacions. Aquest és el millor homenatge. I modifiqueu la realitat, que és el que ella voldria”, va afegir.

Si al Roger li agradaria saber què diria la seva mare sobre l’actualitat, l’enginyera Laura Tremosa pensa en com reaccionaria la seva amiga en una situació divertida: “Vam riure moltíssim. Sempre trobava el cantó més còmic i més crític”. Tremosa va recordar una entrevista a Carles Ferrer Salat, el fundador de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials: “Estava molt nerviós, ens va fer seure en una taula llarguíssima, una a cada punta i ell al mig. La Montserrat em va dir que li faria una pregunta per posar-lo nerviós. Li va preguntar quin era el seu llibre preferit i ell va dir El petit príncep. Ella hi va insistir i n’hi va demanar un d’actual. I ell va dir que a casa seva la lectora era la dona”.

Molts dels qui ahir van aplegar-se al Col·legi de Periodistes van conèixer personalment Montserrat Roig. En poca estona l’acte d’homenatge es va convertir en una reunió força íntima, perquè al capdavall era un intercanvi de moments compartits. I a la majoria, quan la recordaven, se’ls dibuixava un somriure a la cara. Roig captivava. “Vam anar al parvulari junts, a la Divina Pastora. Estàvem segregats però quan sortíem del col·legi fèiem llargues passejades amb les germanes grans. Ens deien que érem nòvios i això ens feia ràbia”, recordava el periodista Enric Bastardes. Anys més tard, Bastardes coincidiria amb l’escriptor i editor Josep Maria Castellet a Edicions 62. “Amb Castellet, el Joaquim Molas i la Montserrat xerràvem molt, arreglàvem el món. Tothom tenia clar que seria una gran escriptora abans que publiqués el primer llibre. En Castellet i en Molas n’estaven enamorats. Amb cinc anys ja era una nena xerrameca, divertida i amb una capacitat de captivació absoluta”, va afegir.

La cantautora Marina Rossell va compartir també moltes hores amb l’escriptora i periodista barcelonina. Juntes van cantar i compondre Morir a Ravensbrück. Ahir, Rossell va cantar a cappella, només acompanyada pel repic de la seva mà sobre la taula, la cançó que recorda com una catalana va ajudar a morir una altra presonera ferida a les filferrades del camp nazi. “Sempre em pregunto què dirien la Montserrat i la Maria Aurèlia Capmany. Em vaig sentir molt estimada i em van donar autoestima”, va dir Rossell.

Un esperit lliure

Les seves germanes, Carmina i Maria Rosa Roig, van evocar detalls de la infància. La Maria Rosa va dir que li hauria agradat ser com la seva germana: “Era un exemple de tot el que jo hauria volgut ser”. L’escriptora Rosa Montero també va recordar la seva amistat amb Roig: “Ens sentíem molt properes, érem periodistes, molt joves, novel·listes, les dues havíem fet teatre. Érem com una parella de músics: MR i RM (les inicials dels noms i cognoms de les dues)”. Montero va criticar, però, que Roig no ha tingut tot el reconeixement que es mereixia: “Si Els catalans als camps nazis l’hagués escrit un home hauria tingut molt més reconeixement. Tenia molts handicaps. Era dona, escrivia en català, era periodista, havia tingut èxit molt jove i no pertanyia a cap tribu política. Era tremendament crítica, un esperit lliure. I a un esperit lliure se l’enterra més fàcilment”.

Maria Àngels Cabré, escriptora i directora de l’Observatori Cultural de Gènere, i Neus Ràfols, periodista de l’Associació de Dones Periodistes i impulsora de molts dels actes d’homenatge a Montserrat Roig, van lamentar el poc suport institucional. “Caldria preguntar-se per què les institucions esmercen tants recursos a recordar Ramon Llull i tant pocs a recordar dones com Montserrat Roig o Maria Aurèlia Capmany”, va dir Cabré.

Sigui com sigui, Roig va deixar petjada entre el que es van reunir al Col·legi de Periodistes. Per un motiu o per un altre. Com una dona del públic, que va voler destacar la seva valentia: “Recordo que en un programa de televisió ens va animar a totes les dones que, si detectàvem un bony al pit, anéssim al ginecòleg perquè a ella no li van trobar a temps. Que féssim el favor de lluitar”.