Tot el que no sabíem del Paral·lel
La cultura de masses en català va néixer al Paral·lel. Cap lloc més al món va oferir tants teatres i locals d'oci per metre quadrat. L'exposició El Paral·lel 1849-1939 mostra com era l'univers del districte V.
BARCELONA"Els rics, al contrari que al Montmartre contemporani, no tenien res a veure amb el Paral·lel. Era poble i volia ser poble, per la seva gent, per les seves pantomimes i els seus melodrames, per la seva retòrica de míting, per la seva música de raval, pel seu argot i per la seva prostitució caminadora". El periodista Jaume Passarell descrivia així l'avinguda amb més densitat de teatres de tot el món a Mirador el 1929. El Paral·lel va ser un fenomen cultural i social únic a Europa, perquè va saber entendre què volien les classes populars i els hi va oferir. A Montmatre o a Broadway els que omplien les butaques eren burgesos i no pas obrers. Al llarg del primer decenni del segle XX, a Barcelona, el negoci de l'espectacle ocupava entre tres i quatre mil persones.
Però aquell Paral·lel pràcticament s'ha esvaït. El CCCB l'ha volgut rescatar de l'oblit amb l'exposició El Paral·lel 1849-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat , que es podrà veure al CCCB fins al 24 de febrer. "Una de les nostres motivacions -explica Eduard Molner, que juntament amb el pròxim director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, ha concebut l'exposició- és comprovar que no queda pràcticament cap rastre d'un fenomen cultural d'una dimensió extraordinària". Els dos comissaris han hagut de fer una tasca hercúlia de documentació que ha durat quatre anys. Pràcticament no hi ha cap estudi històric del Paral·lel. "Hem treballat sobre un buit perquè el país no s'ha preocupat mai de donar valor a la cultura popular", assegura Molner.
L'exposició és un salt en el temps. Un viatge a una Barcelona canalla, convulsa i en què els artistes del Paral·lel s'adaptaven al públic obrer. Molt del material que s'hi pot veure és inèdit. Hi ha el Paral·lel firaire, gitano i flamenc, amb pierrots amb la cara pintada de blanc, de finals del segle XIX. El visitant, després de passar per sota d'una joguina eròtica gegantina, pot entrar en un gran bordell. Amb el Paral·lel, els catalans van canviar la seva percepció del sexe. La prostitució, un negoci que l'administració emparava legalment, era un fenomen de dimensions gegantines. Es pot comprovar amb l'allau d'anuncis, oferta de condons i informes mèdics que recull l'exposició. Als escenaris hi van pujar polítics i sindicalistes. A les fires de llibres s'hi venien molts autors anarquistes.
El visitant també es pot passejar per diferents gèneres teatrals. Hi ha un gran espai dedicat a les cupletistes, que van passar de ser prostitutes a actrius de renom internacional i fins i tot van tenir imitadors: homes que es transvestien. El circ, el vodevil, el melodrama, el drama social, el teatre polític i el drama català van tenir el seu espai al Paral·lel. Moltes d'aquestes obres eren vetades als altres teatres de la ciutat. Entre els rebutjats hi va haver Santiago Rusiñol, que va estrenar al Paral·lel amb un gran èxit de públic L'auca del senyor Esteve .
La mostra acaba amb una pregunta: "Per què no en sabíem res?" Sigui com sigui, el CCCB vol reparar l'error i rescata empresaris, artistes i dramaturgs, com ara Josep Amich i Bert, Amichatis , l'autor de Baixant de la font del gat i l'home que va crear un nou gènere: el drama realista que retratava la vida al Barri Xino.
