Eduard Fernández: “Per a mi el teatre és o meravellós o molt avorrit”

Ara ets Eddie Carbone. Qui és Eddie Carbone?

Algú que s’ha fet a ell mateix, que no ha fet el que volia fer a la vida, sinó el que havia de fer, en una època en què es podia passar gana. Realment ara torna a ser aquella època, hi ha gent que passa gana, per tant, està d’actualitat perquè l’obra toca el tema de la immigració.

També és algú amb sentiments poc clars cap a la seva neboda òrfena.

Un dia li van dir que n’era responsable i s’ho va prendre d’una manera que es tradueix en una sobreprotecció tremenda. Li té un amor molt especial, per a ell l’alegria de la seva vida és arribar a casa i que hi sigui la neboda. No hem jugat gens al desig sexual. Però és cert que hi ha alguna cosa estranya, i s’evidencia amb detalls com quan la dona de l’Eddie li recorda que fa uns mesos que no fan l’amor.

Sempre he pensat que Carbone està enamorat de la neboda i que la desitja.

Si et mires bé el text, en cap moment diu que n’estigui enamorat. Fent teatre pots prendre la decisió que vulguis, i vam decidir que hi hagués sobreprotecció, però no desig sexual.

¿Tenies una imatge prèvia del personatge?

Només havia vist la pel·lícula, que és molt diferent. I també ho és la manera de treballar en un mitjà i en l’altre. En cinema, normalment t’ho has de fer tot tu sol. En teatre, com que hi ha molts assajos i en aquest cas el director és molt bo, anava molt obert a veure què fèiem amb això. La gràcia del teatre és anar descobrint cada dia, als assajos, coses que ni tu mateix havies pensat.

¿Treballar amb Georges Lavaudant va ser un plus per acceptar el projecte?

Sí. He trobat una persona amb un tracte excepcional, amb un respecte molt gran per l’actor, conscient que com més suavitat i carinyo tingui a l’hora de tractar-lo més obert estarà i més coses donarà. Jo crec que en teatre s’ha de provar tot, encara que sigui per dir “No, per aquí no va”. Això ho vaig aprendre amb el Boadella.

Ja que l’esmentes, ¿creus que se l’està tractant de manera justa?

Cal separar la qüestió personal i política de la professional, tot i que crec que tothom pot opinar el que vulgui del que sigui, només faltaria. En tot cas, puc dir que és un dels millors directors amb qui he treballat mai. Només n’hi ha tres o quatre que es puguin considerar números u. I el Boadella és un d’ells.

Parlaves de la humanitat de Lavaudant. ¿Hi ha directors que no veuen persones quan treballen?

Hi ha bastants directors que no tenen en compte la persona quan treballen. N’hi ha alguns als quals els agrada treballar amb la tensió i provocar tensió. Jo ja em vaig fent gran i no em ve gens de gust, i és un dels motius pels quals trio treballar amb un i amb un altre no.

I les crítiques, les tens en compte?

L’altre dia un gran actor em deia: “Jo no les llegeixo, perquè les bones no me les crec i les dolentes em fan mal”. Hi ha alguns crítics que són maleducats o poc fins, i fan mal. En canvi, crec que la crítica constructiva, amb anàlisi, raonada, està bé.

¿Tu ets bon espectador de teatre?

Em costa que m’agradi el teatre. Hi vaig de tant en tant si em diuen que està bé. Per a mi el teatre és o meravellós o molt avorrit. Vaig d’un extrem a l’altre, sóc una mica exagerat.

Quan vas començar en feies molt i després el cinema et va acaparar bastant. Has sabut trobar l’equilibri?

M’agrada tant fer una cosa com l’altra. Crec que el teatre és el lloc més adequat perquè s’expressi la meva professió, però el cinema també té el primer pla i altres coses igualment maques i atractives. A mesura que em vaig fent gran les coses em fan més mandra, però un cop m’hi poso em passen les hores sense adonar-me’n.

I et tempta la direcció?

De moment, no ho tinc al cap. Suposo que arribarà el dia, quan tingui una obra molt clara. Potser quan tingui l’edat idònia, als 70 anys, m’agradaria dirigir Tot esperant Godot. Però, ben pensat, potser millor tornar a fer-la que dirigir-la. La veritat és que no planifico, vaig fent. |

‘Panorama des del pont’, d’Arthur Miller

Direcció: Georges Lavaudant. Amb Eduard Fernández, Jordi Martínez, Mercè Pons, Marina Salas Teatre Romea (Barcelona). Fins al 10 d’abril