Per què vam acabar tallant? Una cineasta ho pregunta als seus exnòvios

BarcelonaA la novel·la de Nick Hornby Alta fidelitat un home deprimit pel seu darrer fracàs sentimental es retroba amb les seves exnòvies per mirar d'entendre què falla en les seves relacions i per què totes acaben esguerrant-se. El propòsit és similar al de la cineasta Liliana Torres (Vic, 1980), que a ¿Qué hicimos mal?, que divendres arriba als cinemes, s'interpreta a si mateixa atrapada en una relació que agonitza, gairebé cadàver. L'únic que la motiva és la pel·lícula en què està treballant i que la porta a entrevistar tres dels seus ex per tal d'esbrinar què va fallar. La gran diferència entre Hornby i Torres és que aquí no hi ha gens de romanticisme: si la novel·la recompensava la recerca del protagonista amb una certa il·luminació i un final feliç, la pel·lícula evita el romanticisme des del primer minut, alimenta l'amargor dels personatges i fuig de solucions màgiques.

Torres ja tenia experiència en l'autoficció: el seu debut com a directora, Family Tour, escenificava la tensió i estranyesa mútua que senten una directora i la seva família de Vic, interpretada per la família de Torres, que tanmateix va preferir cedir el seu personatge a l'actriu Núria Gago “per generar una distància afegida entre la meva família i jo”. A ¿Qué hicimos mal? Torres sí que s'interpreta a ella mateixa, però en canvi dos dels tres ex són interpretats per actors. “Va ser un contratemps, la veritat –reconeix–. El Manuel i el Fede van acceptar fer l'entrevista, però em van marcar el límit de no aparèixer en pantalla, així que vaig buscar intèrprets que fessin d'ells”. Ara bé, els actors no es limiten a recitar el diàleg: Torres va compartir amb ells records, e-mails i fotos de la relació perquè la coneguessin bé i els va donar llibertat per fer qualsevol pregunta. Això l'ajudava a “entrar en el túnel del temps, contactar amb l'emoció i tenir reaccions espontànies” com les que va tenir amb el Killian, l'exnòvio que sí que es va prestar al joc.

Obsolescència programada dels sentiments?

Remoure el passat no va anar exactament com Torres es pensava. “Esperava trobar patrons que m'ajudessin a identificar per què les meves relacions tenien una durada determinada, com una mena d'obsolescència programada –diu–. Però en general no els vaig trobar, només alguna petita clau personal i moltes coincidències generacionals”. Les respostes no eren internes, assumeix ara, sinó que tenien a veure amb els canvis socials de les últimes dècades. “A les dones de la meva generació ens van educar en una esquizofrènia total respecte a la parella –assenyala–. L'home tenia prioritat i la seva feina anava per davant, però alhora ens van inculcar el marc teòric de fer el que volguéssim perquè nosaltres ho podíem tot. Després, en el món real, la resistència de molts homes a renunciar als seus privilegis causa moltes friccions”.

Els canvis socials transformadors s'identifiquen sobretot en l'entrevista de Torres amb el seu exnòvio mexicà, per a qui la relació és encara una ferida oberta i que, preguntat pels motius del final, apunta a la negativa de Torres a tenir fills i deixa caure un vague “eres molt ambiciosa”. “La maternitat és l'altre gran tema –diu Torres, que precisament està preparant un film sobre les dones que no volen ser mares–. Que algunes dones no ens sentim atretes per la maternitat és molt conflictiu per a la parella. És molt difícil trobar persones que t'acompanyin i que entenguin això, fins i tot en el teu entorn, que posa la teva decisió sota una lupa i la sotmet a tota mena de judicis”.

Quan la vida personal i la feina artística es barregen fins al punt d'ebullició que assoleix ¿Qué hicimos mal?, també és inevitable preguntar-se de quina manera s'alimenten l'una i l'altra. És a dir, què va primer, el desig de fer les paus amb la pròpia història sentimental o de rodar una pel·lícula? Torres riu i assegura que no podria haver fet la pel·lícula sense portar el tema treballat de casa. “Has de tenir la ment clara per mantenir la idea original que vols –diu–. Si no, hi ha moltes forces involucrades que tiben per deformar-la. Fer la pel·lícula sense haver fet les paus hauria sigut molt dur. I això no vol dir que posar-ho tot en escena no hi afegeixi una capa extra de dolor”.