Que la cultura deixi de ser una maria
BarcelonaEl que avui es coneix com el Quartier des Spectacles de Mont-real, el bulliciós barri cultural on la gent pren els carrers per celebrar festivals com el Montréal en Lumière -fins i tot en ple febrer i amb temperatures polars dissuasòries-, fa poques dècades era l’inhòspit Barri Vermell. A prop dels teatres i cinemes que s’hi havien fundat a principis de segle, entre els anys 20 i 60 hi van obrir desenes de locals de nit i cabarets. La llei seca nord-americana (1920-1933) va ajudar a donar a Mont-real la reputació de ciutat festiva. Però amb això hi van anar de regal la prostitució, les cases d’apostes il·legals i el crim organitzat. L’efecte va ser la degradació i finalment l’empobriment i la desertització del centre de la ciutat. “La revitalització va passar per buscar un projecte de consens que donés orgull i identitat a la zona, i el vam trobar en la cultura”, explica Manon Gauthier, membre del comitè executiu de l’Ajuntament de Mont-real. I per demostrar-ho als escèptics, xifres reals: el Quartier des Spectacles ha generat 1.800 milions de dòlars des que es va crear fa més d’una dècada, i en un quilòmetre quadrat concentra 450 negocis culturals, 7.000 llocs de treball, 80 esdeveniments anuals i 5 milions de visitants. “És un lloc de trobada, de negoci i de turisme cultural”, assegura Gauthier.
Aquest és un dels exemples de com la cultura pot ser un motor social i econòmic que es van exposar a la primera Cimera de la Cultura, celebrada fins divendres a Bilbao i organitzada per la Xarxa Mundial de Ciutats i Governs Locals Units (CGLU), una entitat que té seu a Barcelona. L’objectiu no era només fer una recopilació de casos d’èxit, ni organitzar una trobada festiva, sinó escenificar la postura conjunta de la societat civil i la política perquè la cultura entri de ple en les pròximes negociacions sobre l’Agenda del Desenvolupament Sostenible Post-2015 que les Nacions Unides ratificaran al setembre.
El quart pilar d’un nou model
Un primer pas ja sembla garantit: quan aquest 2015 les Nacions Unides renovin els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni -que fins ara incloïen vuit reptes, com reduir la pobresa a la meitat-, s’hi incorporaran objectius que tenen a veure amb la cultura. Caldrà negociar quins són els eixos concrets, però l’aprovació suposarà directament que els països membres hagin de respondre amb més recursos i més polítiques a aquests compromisos adquirits. “No és una negociació sobre pressupostos o prioritats nacionals però sí que les Nacions Unides es doten d’un marc de referència que obre la porta a fer que la resta d’actors -els països, les ciutats, la societat civil- reforcin les seves accions en l’àmbit de la cultura”, explica Jordi Pascual, coordinador de cultura de CGLU.
Però l’objectiu és més ambiciós. Que la cultura se situï com la quarta pota de les ciutats del futur: “Creiem que al model de sostenibilitat, que fins ara es creia format només per creixement econòmic, igualtat i equilibri ambiental, s’hi ha d’afegir una dimensió cultural -explica Pascual-. Ja no es pot entendre el desenvolupament sostenible d’una societat sense tenir en compte aquest pilar: la diversitat, el patrimoni, la creativitat..., elements bàsics per a la vida d’una persona i elements bàsics de les polítiques que tenen èxit a les ciutats capdavanteres”.
Dimensions paral·leles
La llista de les ciutats amb la cultura com a prioritat inclou llocs tan diferents com Belo Horizonte, Mont-real, Barcelona o Medellín. Cadascú aporta la seva experiència a la Xarxa de Ciutats i Governs Locals.
Al costat de la regidora de Cultura canadenca, en una de les sessions celebrades a la Cimera de la Cultura s’hi asseia Eduardo Vázquez, el secretari de Cultura de la Ciutat de Mèxic. Ell també va donar xifres, però per dibuixar un panorama ben diferent del quebequès, el d’una ciutat que acull durant el dia 15 milions d’habitants que parlen 40 llengües indígenes; el d’un país on hi ha hagut 10.000 morts, 30.000 desapareguts i 300.000 desplaçats per culpa de “la guerra contra les drogues”; i el d’una ciutat que escull el seu cap de govern des del 1997. “Quan sento que Barcelona dedica el 12% del pressupost a la cultura o que Mont-real hi destina el 10% em fa enveja. Nosaltres hi dediquem l’1%. Encara hem de convèncer la mateixa classe política que la cultura és una prioritat”, explicava. “Hem de fer una feina de portes enfora, amb polítiques públiques, però també de portes endins dels gabinets -certificava María Victoria Alcaraz, subsecretària de Patrimoni Cultural del ministeri de Cultura de Buenos Aires-. Només aconseguim posar la cultura a la taula de la política si expliquem el nostre objectiu: fer ciutadans més feliços”.
Retorn econòmic i social
Per això també cal modificar el focus de les polítiques: “Els ciutadans no han de ser vistos com a receptors sinó com a agents culturals”, deia el secretari de Cultura de Mèxic. “Hi ha d’haver implicació directa de les persones en producció cultural. Essencialment es tracta que aprenguin a ser més bons ciutadans”, resumeix Pascual. La cultura a la qual s’aspira va més enllà “de la definició de belles arts o alta cultura -diu Ibone Bengoetxea, tinent d’alcalde de Cultura i Educació de l’Ajuntament de Bilbao-. Inclou diversitat, convivència, valors, exercici de la ciutadania. Són importants els processos, a més dels resultats”. Una teoria que comparteix el tinent d’alcalde de Cultura de Barcelona, Jaume Ciurana: “La cultura ha de ser al centre de les polítiques socials”. Bengoetxea assegura que, a més “de ser una eina de transformació social, és una inversió que pot tenir un important retorn econòmic, com demostra l’experiència de Bilbao”.
És el doble eix que els agents internacionals coneixen com a culture as a driver (cultura com a motor econòmic) i culture as an enabler (com a facilitadora del desenvolupament). De Bilbao n’ha sortit el document Cultura 21: Accions, una eina que ha de servir de guia als governs locals per promoure bones pràctiques. “La política cultural no ha d’estar només enfocada als professionals del sector ni ha d’estar orientada al creixement econòmic, la creació de marca, l’espectacularització i els esdeveniments. Això és important, però hi ha més elements que la completen. En els últims deu anys hem vist que la bombolla especulativa també va afectar la cultura i hem après que les bones polítiques a llarg termini s’han de centrar en temes soft : inclusió, espais públics, barris, tradició, educació, drets humans. El món llatí ha donat una lliçó al món anglosaxó”.