"A Alemanya valoren molt la cultura, i ho veus amb fets, no només amb paraules"

BarcelonaFruit de deu anys d'inconformisme i constància, el Quartet Gerhard s'ha consolidat com una de les formacions de cambra més rellevant del país. A Judit Bardolet (violí), Lluís Castán (violí), Miquel Jordà (viola) i Jesús Miralles (violoncel) la pandèmia els va enxampar a Berlín, on viuen des de fa temps, mentre preparaven un any en què es commemora el 50è aniversari de la mort de Robert Gerhard. Lògicament, la música del compositor de Valls, concretament el Quartet de corda núm. 2, estarà present aquest dimecres al Palau de la Música en el concert amb què el Quartet Gerhard celebra el desè aniversari. El programa es completa amb un altre referent: el Quartet de corda núm. 15 de Schubert.

Tres vau passar el confinament a Alemanya i un a França. Com va anar?

Judit Bardolet: Va ser molt estrany. Com a Catalunya, tot va ser molt sobtat. Nosaltres teníem previstos assajos, perquè cada setmana en fem quatre o cinc, i just acabàvem de fer uns concerts i estàvem preparant el programa dels següents. Ens va enganxar en un canvi de programació. Com que vivim en llocs diferents de Berlín i anar d’una punta a l’altra de la ciutat tenia cert risc, vam decidir agafar-nos una setmana, dues màxim, de pausa... que es van convertir en mesos. El Miquel, per motius personals, va marxar a França, per no passar el confinament sol, i crec que va fer bé. És a dir, vam tardar un temps a tornar-nos a trobar, però hem aprofitat per preparar tot aquest repertori individualment. En el fons és un temps que sempre hauríem desitjat tenir per preparar-nos molt.

Quant de temps vau estar sense veure-us?

Miquel Jordà: Gairebé tres mesos.

I com va ser l’arribada a Barcelona, al juny?

Lluís Castán: Va ser una mica caòtica. L’aeroport de Frankfurt estava pleníssim, i amb un control molt estricte. Va ser un viatge complicat.

¿Vau tenir problemes amb els instruments per pujar-los a l’avió?

Jesús Miralles: El tema dels instruments és complicat, sí. Jo per al violoncel sempre compro un bitllet extra, i aquesta vegada em van posar molts problemes per pujar-lo a la cabina, i això que tenia el bitllet extra comprat i tot. Va venir la policia...

L.C.: A nosaltres també ens va venir la policia.

M.J.: En canvi, a França no vaig tenir cap problema. Era un vol normal amb molt poca gent i no em van preguntar res.

J.B.: A Alemanya el control era molt extrem: només una peça de mà, però l’instrument no...

J.M.: Sí, molt de control per una banda, però per l’altra molt poca distància de seguretat, moltíssima gent...

L.C.: Moltes contradiccions.

El que sí que vau poder deixar acabat és el disc, oi?

L.C.: Sí, perquè el disc el vam gravar al desembre.

J.B.: El que es va aturar va ser la postproducció.

L.C.: A veure si ho podem reprendre amb tranquil·litat, perquè aquests projectes internacionals depenen de moltes coses.

Fa set anys explicàveu que els vostres referents

J.B.: Sí, i tant. S’han accentuat aquests referents, i està bé que sigui així.

L.C.: També t’he de dir que són referents fàcils de tenir, Beethoven i Schubert sobretot. I són compositors que com més els coneixes més els admires.

M.J.: I veníem al cotxe escoltant Haydn, que és un compositor que sempre tens al cap.

L’any passat vau fer els quartets de Mozart dedicats a Haydn.

M.J.: Sí, ara estem en l’equador: encara ens en queden tres per fer.

Quin balanç feu d’aquests deu anys? Esteu on pensàveu que estaríeu?

L.C.: El que vols és fer quartets tot el temps possible i gaudir-ho. I crec que això ho hem acomplert amb escreix.

M.J.: Després hi ha coses que et porten a un lloc o a un altre. Vam estar a la biennal de quartets d’Amsterdam al febrer, just abans de la pandèmia, però això és com un extra, com una cosa a més a més, perquè el que ens agrada és estar junts i tocar. I a partir d’aquí surten coses que van sumant.

Amb els anys molts músics s’enfronten al dilema de viure de la docència o de la interpretació. On esteu vosaltres?

L.C.: Sobrevivint de la interpretació.

J.B.: Si fa deu anys em dius que estaria on estic ara, gairebé podent viure de tocar... Era un desig i ara és una realitat. És fantàstic.

Robert Gerhard està de pega. Fa cinquanta anys de la seva mort, i quan es podia celebrar com cal un any Gerhard, arriba una pandèmia. A més a més, vosaltres podíeu interpretar molta obra seva arreu.

L.C.: Sí, però l’any que ve en farà 125 del naixement, i encara hi ha temps de remuntar. Tenim pròrroga.

¿Heu hagut de canviar molt de plans a causa de la pandèmia?

J.M.: La majoria de coses que teníem aquests mesos s’han posposat a l’any vinent, i en aquest aspecte no hem perdut els concerts, sinó que els farem l’any que ve. I tenim projectes nous que sumaran, així que la temporada vinent quedarà més plena.

En una dècada la situació dels quartets a Catalunya ha canviat molt i ja és una formació de cambra prou consolidada.

L.C.: També és una tendència a nivell europeu. Parlant amb membres de jurats de concursos, que són gent de quartets reconeguts, ens diuen que va arribar un moment en què de sobte van començar a sortir molts quartets i d’un nivell altíssim. Hi ha hagut una explosió del quartet de corda. De fet, és que és una cosa òbvia, perquè és molt maco.

M.J.: Et permet independència artística i creativa i una manera de fer molt lliure.

J.M.: I les obres del repertori són de les millors que s’han escrit mai. Per a qualsevol músic de corda, el somni és poder tocar aquest repertori.

Sovint heu parlat de disciplina i inconformisme per descriure la vostra feina. També eren paraules que s’aplicaven a Robert Gerhard. ¿Ho manteniu?

J.M.: Sí, és el nostre motor.

L.C.: L’inconformisme a vegades et porta a prendre decisions que potser et fan sentir una mica sol, perquè tens una personalitat i decideixes anar per allà. És una cosa que pots pensar que et perjudica, però en realitat és el millor, perquè el més important és fer el teu camí, encara que sigui una carretera secundària, perquè és molt més bonic que anar per l’autopista.

J.B.: És la recerca de la veu. La manera d’arribar-hi és amb inconformisme i inquietuds. Això no ho hem perdut en aquests deu anys. És la nostra manera de ser, la de cadascun i també com a grup.

¿Viure a Berlín fins a quin punt potencia el caràcter del Quartet Gerhard?

J.M.: Berlín ha sigut clau. Ha significat un canvi importantíssim en la nostra vida, tant a nivell de qüestionar-nos coses personals com de grup, de seguir buscant, de tenir molts inputs diferents als habituals. Ha sigut essencial.

L.C.: Per a mi Berlín és sinònim de llibertat, facis el que facis.

J.B.: I és un punt de confluència de tants músics que al final, com diu el Jesús, reps inputs de tot arreu i alhora tens molta llibertat per expressar-te.

J.M.: A Berlín també hi veus molta gent que ha trobat la veu personal i que no té cap mena de por.

L.C.: A Berlín perds la por.

J.M.: I el món necessita gent valenta.

Com afectarà les condicions laborals del músics la crisi econòmica causada per la pandèmia?

M.J.: Molt. Vam començar el quartet el 2010, en un moment crisi. D’alguna manera, els músics vivim en crisi, perquè tothom vol rebaixar-te el caixet. Per tant, no és estrany que torni a passar.

J.B.: Tot i que espero que la gent no se n’aprofiti, d’això. Esperem que el fet que hi hagi més música de cambra posi en valor aquesta tendència i que es valori com el que és. Un quartet mai ha cobrat com un solista, i això és una cosa de la qual algun dia s’hauria de parlar.

M.J.: Portem deu anys sense parar, i ja vam néixer en un context de crisi.

L.C.: Sí, les vaques grasses no les hem conegut.

J.B.: Anem de crisi en crisi, com en el joc de l’oca.

El govern alemany ha activat ajudes importants per a la cultura. ¿Us han arribat, a vosaltres?

J.B.: Sí. A Alemanya, al cap de tres dies de l’inici de la pandèmia a nosaltres ja ens va arribar un subsidi que ens ha ajudat moltíssim.

L.C.: Aquí s’ha vist el múscul alemany. Nosaltres sempre comentàvem que es parla molt d’Alemanya però que tampoc es viu molt millor que aquí. I llavors arriba una cosa imprevista com aquesta pandèmia i hem donat gràcies perquè érem autònoms a Alemanya.

J.B.: I no només és un múscul econòmic, que és veritat que és molt important, sinó també cultural.

M.J.: A Alemanya valoren molt la cultura, i ho veus amb fets, no només amb paraules. El suport és real.

L.C.: El mateix dia que nosaltres rebíem l’ajuda a Alemanya, sortia el ministre espanyol de Cultura a dir que de la cultura ja en parlarien més endavant. Va ser una sensació molt estranya, veure aquest contrast.