Quadratura del cercle en un excel·lent 'Don Pasquale'
Èxit del binomi entre Toni Marsol i Serena Saénz
'Don Pasquale' (Teatre Auditori de Sant Cugat, 25 de febrer del 2022)
Don Pasquale és una òpera testamentària, perquè, quan Donizetti va estrenar-la a París (1843), l’òpera buffa d’herència napolitana ja era una rèmora del passat. Però l’engranatge còmic funciona, atesa la saviesa del compositor de Bèrgam i els aires rossinians que travessen al llarg i ample la fresca partitura. Però no és una òpera fàcil, perquè la broma i el divertiment mai han de traspassar les fronteres del grotesc. I això s’aconsegueix amb una orquestra matisada, una posada en escena que resulti graciosa sense passar-se de la ratlla i quatre intèrprets que han de ser excel·lents.
Els tres elements van confluir en aquesta nova producció d’Amics de l’Òpera de Sabadell - Fundació Òpera Catalunya i de la qual vam poder veure la quarta funció al Teatre Auditori de Sant Cugat. El muntatge de Carles Ortiz, amb escenografia de Jordi Galobart, és detallista i està ple de bones idees, des de l’obertura fins al quadre final, amb bona direcció d’actors i comicitat fresca però mesurada. Potser es va trobar a faltar una mica més d’attrezzo a la casa de Don Pasquale quan Sofronia/Norina se n’ensenyoreix (o hauríem de dir que s’empodera?), però en general la posada en escena funciona molt bé.
Xavier Puig va fer una bona tasca directora i concertadora davant d’una Simfònica del Vallès polida i de sons nítids, amb passatges brillants com l’obligat de trompeta a l’inici de l’ària Cercherò lontana terra. Correcta, per la seva banda, la intervenció del cor al tercer acte.
Bona química entre Marsol i Sáenz
Toni Marsol és un baríton experimentat, camaleònic i molt savi. I el rol de Don Pasquale (amb una excel·lent caracterització) li va com anell al dit. El domini de l’estil (incloent-hi el sempre vertiginós sillabato) va lluir al llarg de tota la funció. I va haver-hi –i de quina manera!– bona química amb Serena Sáenz, una Norina desimbolta en escena, segura en el cant, amb una veu de centre preciós, bona emissió i descarada coloratura. Certament, estem davant d’una artista que farà grans coses en un futur no gaire llunyà.
El tenor Pablo Martínez va exhibir un Ernesto amb textura de líric-lleuger, com escau a un personatge tenyit de romanticisme. Per això, cal un fraseig immaculat, i el cantant colombià l’exhibeix a mans plenes. Poc importen alguns aguts tibants que va saber dissimular, perquè Martínez ho dona tot quan canta i, a més, el color vocal és certament bonic. Per la seva banda, Manel Esteve va signar un Malatesta de manual, excel·lent en els duets amb Don Pasquale, molt bon actor –com sempre– i amb una veu fresca, bonica i ben timbrada. La breu però eficaç intervenció de Lluís Vergés com a notari va acabar de fer possible la quadratura del cercle d’aquesta producció. Enhorabona a tothom!