Quadratura del cercle en un excel·lent 'Don Pasquale'

'Don Pasquale' (Teatre Auditori de Sant Cugat, 25 de febrer del 2022)

Don Pasquale és una òpera testamentària, perquè, quan Donizetti va estrenar-la a París (1843), l’òpera buffa d’herència napolitana ja era una rèmora del passat. Però l’engranatge còmic funciona, atesa la saviesa del compositor de Bèrgam i els aires rossinians que travessen al llarg i ample la fresca partitura. Però no és una òpera fàcil, perquè la broma i el divertiment mai han de traspassar les fronteres del grotesc. I això s’aconsegueix amb una orquestra matisada, una posada en escena que resulti graciosa sense passar-se de la ratlla i quatre intèrprets que han de ser excel·lents.

Els tres elements van confluir en aquesta nova producció d’Amics de l’Òpera de Sabadell - Fundació Òpera Catalunya i de la qual vam poder veure la quarta funció al Teatre Auditori de Sant Cugat. El muntatge de Carles Ortiz, amb escenografia de Jordi Galobart, és detallista i està ple de bones idees, des de l’obertura fins al quadre final, amb bona direcció d’actors i comicitat fresca però mesurada. Potser es va trobar a faltar una mica més d’attrezzo a la casa de Don Pasquale quan Sofronia/Norina se n’ensenyoreix (o hauríem de dir que s’empodera?), però en general la posada en escena funciona molt bé.

Xavier Puig va fer una bona tasca directora i concertadora davant d’una Simfònica del Vallès polida i de sons nítids, amb passatges brillants com l’obligat de trompeta a l’inici de l’ària Cercherò lontana terra. Correcta, per la seva banda, la intervenció del cor al tercer acte.

Bona química entre Marsol i Sáenz

Toni Marsol és un baríton experimentat, camaleònic i molt savi. I el rol de Don Pasquale (amb una excel·lent caracterització) li va com anell al dit. El domini de l’estil (incloent-hi el sempre vertiginós sillabato) va lluir al llarg de tota la funció. I va haver-hi –i de quina manera!– bona química amb Serena Sáenz, una Norina desimbolta en escena, segura en el cant, amb una veu de centre preciós, bona emissió i descarada coloratura. Certament, estem davant d’una artista que farà grans coses en un futur no gaire llunyà.

El tenor Pablo Martínez va exhibir un Ernesto amb textura de líric-lleuger, com escau a un personatge tenyit de romanticisme. Per això, cal un fraseig immaculat, i el cantant colombià l’exhibeix a mans plenes. Poc importen alguns aguts tibants que va saber dissimular, perquè Martínez ho dona tot quan canta i, a més, el color vocal és certament bonic. Per la seva banda, Manel Esteve va signar un Malatesta de manual, excel·lent en els duets amb Don Pasquale, molt bon actor –com sempre– i amb una veu fresca, bonica i ben timbrada. La breu però eficaç intervenció de Lluís Vergés com a notari va acabar de fer possible la quadratura del cercle d’aquesta producció. Enhorabona a tothom!