El quadern de poesia de Jarmusch sedueix Canes

Enviat especial al Festival de CanesTot i que els festivals són territori habitual dels grans temes i les històries extraordinàries, Jim Jarmusch es va atrevir ahir a portar la contrària presentant a Canes Paterson, una joia minimalista sobre la poètica de la vida quotidiana que hauria de tenir un lloc destacat en el palmarès del festival. Paterson (Adam Driver, magnífic) és un conductor d’autobús de la ciutat de Nova Jersey que porta el seu nom. Viu amb la seva dona (Golshifteh Farahani), sempre embolicada en mil projectes creatius (cuinar cupcakes, decorar les cortines, aprendre a tocar la guitarra, repintar la casa), i un bulldog anglès amb males puces. I en els seus moments d’esbarjo, abans de començar la jornada laboral o en la pausa del dinar, escriu petites poesies en un quadern que només comparteix amb la seva dona.

En un moment del film, Paterson coneix una nena que també escriu poemes en un quadern i li confessa que ell prefereix els versos sense rima. La pel·lícula, en canvi, està plena de rimes consonants, repeticions en sèrie amb petites variacions que conformen un teixit líric poderós i subtil: Paterson despertant-se cada matí al costat de la seva dona, caminant cap a la feina, escoltant les converses de la gent, redreçant la bústia quan torna a casa, passejant el gos, conversant amb el cambrer del seu bar preferit, empassant-se amb dificultats l’últim experiment culinari de la seva dona... Pot semblar una existència rutinària, una presó de la qual només pot escapar a través de la poesia, però en realitat es tracta del contrari: una vida plena i feliç que té la seva prolongació artística en els poemes. “Pot semblar que Paterson és conductor d’autobús perquè no té més possibilitats, però ho és perquè vol -va defensar Jarmusch-. I la seva dona no és la típica mestressa de casa, sinó una persona creativa i lluminosa que explora les diferents coses que vol de la vida. Les dues pel·lícules que presento a Canes són molt diferents -l’altra és el documental sobre Iggy Pop Gimme danger, que es projectarà dijous- però parlen del mateix, de triar el teu propi camí”.

William Carlos Williams, referent

La pel·lícula de Jarmusch també té molt d’homenatge a la ciutat de Paterson, antic nucli de la indústria tèxtil americana i bressol de moviments anarquistes on va néixer el poeta William Carlos Williams, inspiració del personatge que interpeta Adam Driver. “Williams era de Paterson. Era metge i pediatre i va escriure tota la seva poesia sense deixar d’exercir la seva professió -explicava Jarmusch ahir-. No és un cas únic, la literatura té molts exemples similars: Bukowski fent de carter, Kafka d’oficinista... Però ens va influir molt perquè era de Paterson i la seva aproximació a la poesia és similar a la de l’Adam”.

També és fàcil interpretar Paterson com un autoretrat del mateix Jarmusch i de la seva manera de contemplar el món i treure’n bellesa. El film entén la poesia com un flux que emana de la pròpia mirada i les decisions que prenem, no com un projecte amb objectius i resultats. I com aprèn Paterson en la magnífica seqüència final, una trobada amb un poeta japonès que serveix d’al·lusió a la influència oriental en el cinema de Jarmusch, la creació és només una pàgina en blanc plena d’infinites possibilitats. Així que, en lloc de fer servir les diferències entre el matrimoni com a material per al conflicte dramàtic, Jarmusch compon un senzill elogi de l’amor com a exercici d’acceptació i admiració mútua. Un cant a la tendresa tenyit d’humor i humanitat que demostra que el director segueix sent un vers lliure i indomable.

Amor interracial i oscaritzable

Amb Loving, l’altre film en competició d’ahir, els programadors van complir un dels requisits que s’exigeix sempre al Festival de Canes: estrenar algun dels títols que seran protagonistes a finals d’any quan s’acostin els Oscars. El drama de Jeff Nichols denuncia la discriminació racial als Estats Units a través de la història real de Jack i Mildred Loving, un matrimoni entre un home blanc (Joel Edgerton) i una dona negra (Ruth Negga) que van ser condemnats a marxar 25 anys de l’estat de Virgínia, on el matrimoni interracial va ser il·legal fins als 60. Loving és cinema de temes importants i interpretacions rodones (Edgerton i Negga estan superbs) que només vol explicar una història de la manera més diàfana. I Nichols ho fa evitant moltes de les trampes del cinema oscaritzable, optant per la contenció expressiva i fugint dels cops d’efecte dramàtics. El resultat és un drama consistent que segurament revifarà el debat sobre el racisme de la societat nord-americana però que no aporta gran cosa al cinema.