‘Purga’ o com sobreviure després de l’infern

BarcelonaQuan el director Ramon Simó ha de parlar de Purga -obra que dirigeix al TNC del 10 d'abril al 3 de maig- comença inevitablement per desgranar l’argument enrevessat, fragmentari i tràgic que ressegueix la vida de la protagonista de l’obra de Sofi Oksanen. La brutal història de l’Aliide és resultat indestriable de l’època que li va tocar viure, l’ocupació russa d’Estònia. La política marcarà la pell d’aquesta dona, que es veu obligada a prendre decisions vitals, qüestionables i censurables, per poder sobreviure i mantenir l’esperança de l’amor.

Les ferides d’una ja vella Aliide es reobren quan apareix al pati de casa seva la Zara, una jove maltractada que fuig de les màfies de proxenetes (Andrea Portella). És el 1992, després de la independència d’Estònia, i resulta que aquella noia que està sent carn de canó és la néta de la germana de l’Aliide. S’obre el bagul dels records. Un gran flash-back conduirà l’espectador als sis anys fatídics que van del 1947 al 1953: de la primera tortura que va patir la dona a mans del poder soviètic -que el 1944 havia envaït, militaritzat i russificat el país després de l’ocupació nazi- fins a la mort de Stalin i les posteriors mesures de desestalinització implantades per Nikita Khrusxov.

Carme Elias interpreta l’Aliide vella que rememora el martiri que va viure en el passat. Maria Molins és aquella Aliide jove que no només va ser torturada i obligada a torturar -unes imatges que apareixeran projectades de manera poètica o bé seran narrades en passat per les víctimes- sinó que va haver de casar-se amb un antic comunista que li garantís la seguretat (Santi Ricart) i, a sobre, la va empènyer a declarar perquè deportessin la seva germana amb la seva filla a Sibèria. Ho va fer per “treure’s el dolor i la vergonya del davant”, explica Simó, per “tornar-se a sentir una persona normal” i perquè “es pensava que l’amor la salvaria”, afegeix. L’Aliide estimava el seu cunyat, un guerriller de la milícia anomenada Germans del Bosc que combatia contra l’Exèrcit Roig i que mantenien ocult en un zulo (Ernest Villegas). Quan la persecució es tornarà més dura, però, la història d’amor també tindrà un final tràgic. I, amb tot això, Molins planteja la gran pregunta: “Com pot sobreviure al dia a dia algú que ha viscut el terror, que té l’infern a dins?”

El mirall de totes les guerres

Sofi Oksanen, de pare finès i mare estoniana, va ficar el dit a totes les llagues, amb Purga, que va ser un text teatral abans de convertir-se en una novel·la de gran èxit a tot Europa a partir del 2008 (aquí editada per La Magrana el 2011), després en pel·lícula i en òpera. L’obra obliga a revisar el passat del continent, però també els fonaments sobre els quals s’ha construït la democràcia actual a Europa. “La Zara arriba a l’únic racó del món on creu que la poden ajudar”, afirma Simó, perquè la persegueixen dos mafiosos que simbolitzen tant la vella Rússia (un veterà agent del KGB interpretat per Jordi Martínez) com els sequaços que pretenen fer negoci amb la democràcia (Pep Ambrós). “El tràfic de persones de l’URSS és una realitat i una metàfora dura de la seva desintegració”, diu el director, que adverteix que l’obra té un final diferent del llibre, per decisió de l’autora. “És més dur i conseqüent, menys efectista i heroic”.

Per Ramon Simó l’obra ha de servir per rellegir “des d’un punt de vista crític la segona meitat del segle XX, perquè hi ha coses que encara no les hem estudiat, i aquest text n’és una interpretació possible”. A tot l’equip de l’obra, el text els ha remès a la situació que han viscut més de prop: la Guerra Civil. “És una obra sobre la violència exercida contra les dones però també és una obra sobre com el poder et fa fer coses que no faries. Hi ha una frase a la peça que diu: «Només qui té el poder et farà sentir segur». Si l’apliquem a la nostra societat, entenem que es voti segons què. La por fa prendre decisions estranyes i que ens acomodem a certes situacions”, adverteix el director.