El ‘punk’ de María Blanchard i les altres artistes que van incendiar París

BilbaoLa pintora càntabra María Blanchard (Santander, 1881-París, 1932) va trobar el seu lloc a París: s’hi va instal·lar definitivament després del tercer viatge que hi va fer i va poder créixer artísticament lluny dels ambients artístics espanyols més conservadors. María Blanchard va ser una artista agosarada: va emprendre els camins experimentals del cubisme i no li va importar que els tons àcids que va fer servir en alguns quadres poguessin desagradar al públic. “És una artista gairebé punk”, diu el director del Museu d’Art Modern de París, Fabrice Hergott, sobre una de les protagonistes de l'exposició Obres mestres del Musée d’Art Modern de París que es pot visitar al Museu Guggenheim de Bilbao fins al 22 de maig. Hergott és el comissari de la mostra juntament amb la conservadora del museu francès, Hélène Leroy, i la conservadora del Guggenheim de Bilbao, Geaninne Gutiérrez-Guimarães.

“María Blanchard va estar una mica subestimada”, adverteix Hergott. La selecció de les setanta obres que componen la mostra està pensada per reconèixer-la, i també a les altres artistes que sovint han quedat en un segon pla en el relat oficial de les dècades vertiginoses del segle XX, com Natàlia Gontxarova, Marie Laurencin (la retratista oficial del tot París), Chana Orloff, Valentine Prax, Suzanne Valadon, Leonor Fini, Dorothea Tanning, Vera Pagava i Claude Cahun, coneguda pels autoretrats subversius amb les convencions de gènere. Totes elles ocupen el primer pla d'un relat expositiu en què hi ha artistes canònics com Picasso, Matisse, Juan Gris, Giorgio de Chirico i Modigliani. “No podem deixar de tenir en compte el paper de les artistes. Se les ha infravalorat i ara s’està regularitzant la seva presència d’una manera apassionant”, explica Hergott.

El cas de Suzanne Valadon és paradigmàtic de la lluita per l’empoderament d’una dona. De formació autodidacta, va tenir èxit després d’haver treballat en un circ, es va convertir en model d’artistes com Puvis de Chavannes, Renoir i Toulouse-Lautrec. Va ser una altra artista valenta i va posar uns tocs verds a les carnadures dels seus personatges que eren a la vegada crus i realistes. També es pot veure l'obra d'un artista transsexual, l’escultor francès d’origen hongarès Anton Prinner. Batejat com Anna Prinner, va adoptar el nom d’Anton quan va arribar a París el 1927, anava vestit amb roba masculina i es definia com un home homosexual. Pablo Picasso l'anomenava “Monsieur Madame” i "l'home petit que fa grans escultures".

Una ciutat efervescent

“París era un lloc d’una gran efervescència i suscitava un interès internacional”, recorda Hélène Leroy. Això es reflecteix en una exposició amb un recorregut amb ordre cronòlogic que li dona un caràcter pedagògic, des dels colors gairebé psicodèlics dels fauvistes que van incendiar la crítica i van ser considerats escandalosos fins a la reivindiació del poder de l’inconscient dels surrealistes. Entre els uns i els altres es pot veure com els cubistes van revolucionar gèneres tradicionals com el bodegó i els paisatges, i com artistes com Jean Metzinger el van aplicar a un quadre de grans dimensions com L’ocell blau, quan fins aleshores els grans formats acostumaven a estar destinats a gèneres oficials com la pintura històrica. “Els cubistes tenien la voluntat de convertir el cubisme en una escola”, diu Leroy. Curiosament, el quadre monumental d’Auguste Herbin Dones i nens ho té tot: colors radicals com els fauvistes i plans fragmentats i detalls que semblen collages com els cubistes. 

En paral·lel a les artistes, l’exposició té un altre fil conductor: la relació d’alguns creadors internacionals amb Espanya. Natàlia Gontxarova va dir de les seves Dones espanyoles que es poden veure a l’exposició que no eren figures femenines sinó “catedrals”, després de quedar impressionada per Espanya quan hi va anar de gira amb els Ballets Russos de Diàguilev entre 1914 i 1916. Altres, com Francis Picabia, Albert Gleizes, Marie Laurencin i el matrimoni format per Robert i Sonia Delaunay, van passar per Barcelona quan van buscar refugi durant la Primera Guerra Mundial. I María Blanchard es va trobar a Madrid amb Marie Laurencin, Léonard Foujita i els Delaunay. Precisament l’obra amb què està representat Robert Delaunay, Nu davant el tocador, és fruit d’una visita que va fer al Museu del Prado en aquell moment.

Un altre artista molt present al Prado, Francisco de Goya, va inspirar la nord-americana Dorothea Tanning, que renegava de l’etiqueta de dona artista, per pintar el quadre més enigmàtic i dramàtic de la mostra, La nit a Saragossa (1965). Sembla que Tanning no va viatjar-hi mai i que la va evocar fantasiosament per situar-hi una figura que recorda el gravat El son de la raó produeix monstres. “El surrealisme va continuar d’una manera molt activa després de la Segona Guerra Mundial”, conclou la comissària.