La pulcritud té un nom: Juan Diego Flórez

Juan Diego Flórez al Palau de la Música Catalana

7 de maig de 2019

Molt conegut i estimat pel nostre públic, Juan Diego Flórez va tornar a rubricar amb fermall d’or una altra nit gloriosa –amb matisos– al Palau de la Música. El tenor peruà sempre s’ha caracteritzat per una intel·ligència que el fa ser prudent en la tria de determinat repertori. Tanmateix, seria de sords ignorar que la veu volàtil del tenor, 'ad hoc' per abordar la lleugeresa rossiniana, està adquirint trets d’innegable lirisme. Flórez és avui més Werther que Almaviva, si bé l’atac a l’agut segueix sent impecable i fins i tot insultant. Es manté, això sí, la inclinació per un cant d’inapel·lable bon gust, gens amanerat i emès amb una projecció i dicció puríssimes. Evidentment, Flórez no serà mai Don José, però la interpretació en recital d’una pàgina com 'La fleur que tu m’avais jetée' és un caprici que es pot permetre i que el públic accepta de grat, sobretot si el repertori abordat a la primera part, presidida per dos plats forts del tenor com Bellini i Donizetti, havia deixat el llistó ben alt.

Agombolat per tota una autoritat pianística com Vincenzo Scalera, amb qui sempre ha establert fructíferes complicitats, Juan Diego Flórez va donar-ho tot en una vetllada en què va demostrar que la pulcritud li és sinònim. Però també que els seus dots comunicatius passen per una estudiada posada en escena, fins i tot quan aborda pàgines com un 'Nessun dorma' fora d’estil i que va causar el deliri. I és que el públic també vol que l’òpera mantingui una certa dimensió de circ que, en dosis moderades, pot ser fins i tot divertida. Oblidem la incursió pucciniana i quedem-nos amb l’elegància del 'Salut demeure' del 'Faust', que va ser el millor de la vetllada.

Què trobem? Un Flórez en estat de gràcia, però que corre el perill de caure en un 'show business' que no li fa cap mena de falta.