El puente de los espías

Demanar a Steven Spielberg una certa neutralitat en el seu retrat de la Guerra Freda seria tan agosarat com demanar que John Ford hagués fet un western en què els cowboys fossin els dolents de la pel·lícula. Tanmateix, com va demostrar la imponent Lincoln, Spielberg ha madurat fins a deixar enrere el maniqueisme d’abans. Així, de la mateixa manera que Ford va censurar la ceguera venjativa del John Wayne de Centaures del desert, Spielberg critica a El puente de los espías el qüestionament de l’estat de dret, a mans del seu govern, en nom de la “seguretat nacional” (una tesi formidablement oportuna). A més, la gràcia està en la intel·ligència amb què Spielberg posa en escena una trama d’espies inspirada en fets reals, i deliciosament inversemblant, en què la grisor moral del context contrasta amb la fortalesa ètica d’un heroi comú, un impecable Tom Hanks. Una celebració de la dignitat personal representada en tota la seva complexitat per un petit detall: la serenor amb què dos homes (un rus i un americà) observen els seus retrats. |