El públic, el millor crític

BarcelonaEl Centre Cultural Terrassa fa 36 anys que, ininterrompudament, ofereix una temporada de dansa centrada, bàsicament, en el ballet clàssic i neoclàssic. Gràcies a aquesta iniciativa, gran part de les persones que cada mes omplen l’auditori des de fa més de tres dècades s’han anat formant com a públic i han esdevingut autèntics experts en dansa, de manera que ja no se’ls pot donar gat per llebre.

I això és el que va passar diumenge amb l’actuació del Sant Petersburg Festival Ballet en la presentació del clàssic La Bella Dorment, amb música de Txaikovski. Els aplaudiments tebis en alguns moments, nuls en d’altres i poc entusiastes en general són la millor crítica a un espectacle de dansa, i també la més dura.

Els ballarins d’aquesta companyia creada principalment per fer gires semblava que ballessin amb desgana, de manera completament automàtica, en una producció ortodoxa i bastant pobra. El fet que l’escenari egarenc no sigui de grans dimensions es va fer evident tot i la reducció dràstica del cos de ball. El pas a sis de les fades una al costat de l’altra es veia desorganitzat i el pobre príncep interpretat per Vitali Amelixko no va poder expandir les seves llarguíssimes cames per l’excés de passos coreografiats.

Pel que fa a les dues protagonistes femenines, la fada principal, Nika Tskhvitariia, va ser correcta i va anar millorant al llarg de les dues hores d’espectacle, sense passar de correcta, mentre que la princesa Aurora, a càrrec d’Elena Kotciubira, se’ns va mostrar bella i molt correcta tècnicament, però mancada d’ànima com una bella estàtua de marbre.

La segona part de l’espectacle va millorar una mica perquè inclou alguns passos a dos de més espectacularitat, com el de l’ocell blau, ballat amb seguretat i nitidesa per Aleksandr Saveliev, que va ser el més aplaudit de la vetllada.

La Bella Dorment és un ballet que no requereix grans acrobàcies, tan sols nitidesa en l’execució dels passos i el convenciment dels intèrprets que estan explicant un conte de fades, un relat immaterial només creïble si ells mateixos també se’l creuen mentre l’interpreten. I aquest no va ser el cas.