El 'porno de sonats' de Radu Jude conquereix la Berlinale

BarcelonaEl provocador film romanès Bad luck banging or loony porn, de Radu Jude, una de les pel·lícules més atrevides i fascinants programades en la competició oficial de la Berlinale, s'ha proclamat aquest divendres guanyadora del festival conquerint el seu premi més important, l'Ós d'Or a la millor pel·lícula. "Té la qualitat rara de capturar a la pantalla l'essència, el cos, la ment i els valors del moment actual de l'existència humana –ha afirmat el president del jurat, el cineasta israelià Nadav Lapid, que el 2019 va guanyar l'Ós d'Or amb Sinònims–. I ho fa provocant l'esperit del nostre temps, el zeitgeist, bufetejant i desafiant l'estat actual del cinema, sacsejant amb els seus moviments de càmera les nostres convencions socials i cinematogràfiques".

El curiós títol –que es podria traduir per Sexe desafortunat o porno de sonats– té a veure amb l'explícit vídeo sexual amateur amb què arrenca en sec la pel·lícula, una sex tape en tota regla enregistrada per una parella i filtrada a internet que amenaça la feina de la protagonista, una mestra a qui els pares dels seus alumnes volen acomiadar de l'escola per "posar en perill la moral" dels seus fills. Jude utilitza l'anècdota per fer una radiografia d'una societat romanesa profundament conservadora, misògina i racista, incapaç d'aprendre les lliçons del seu passat. I ho fa amb molt d'humor i una llibertat absoluta, dividint el film en tres parts molt diferenciades: primer, seguint la protagonista per un Bucarest pandèmic amb una càmera que espia encuriosida la vida quotidiana de la ciutat; després, en un tram central format per una amalgama impossible d'anècdotes històriques, reflexions poètiques i vídeos virals, i, finalment, posant en escena un humiliant judici sumaríssim a la mestra, que es defensa com pot de les absurdes acusacions personals llançades pels pares i mares ofesos. El director aposta en aquest últim tram per un humor decididament grotesc per denunciar la hipocresia dels seus compatriotes i, tot i que el recurs és efectiu, s'hi troba a faltar la subtilesa cinematogràfica i l'enginy de la resta del film.

El Gran Premi del Jurat, el segon més important del palmarès, se l'ha endut una de les joies de la competició, Wheel of fortune and fantasy, del japonès Ryusuke Hamaguchi, un estudi sobre la impossibilitat d'estimar a través de tres històries independents que mostren l'amor com una successió fatalista d'entrebancs i desavinences. Subtil i amarada de melancolia, la pel·lícula és un regal per als creients en un cinema de la paraula i els sentiments, fill dels contes morals d'Eric Rohmer i les comèdies agredolces de Richard Linklater. En coordenades molt diferents se situa el debut en la ficció de l'hongarès Dénes Nagy, que ha guanya l'Ós d'Or a la millor direcció pel drama bèl·lic Natural light, sobre les tropes hongareses que van lluitar amb l'exèrcit nazi en la campanya soviètica.

En aquesta edició, la Berlinale estrenava el seu palmarès sense distinció de gènere pel que fa als premis interpretatius, i els guanyadors han tingut tots dos color femení: Maren Eggert ha guanyat l'Ós de Plata a la millor interpretació protagonista per I'm your man, i la nena Lilla Kizlinger, l'Ós de Plata a la millor interpretació de repartiment per Forest - I see you everywhere. Un dels directors importants d'aquesta edició, Hong Sang-soo, que l'any passat va guanyar l'Ós de Plata a la millor direcció per The woman who run, s'ha endut en aquesta edició el premi al millor guió per Introduction, entrega especialment melancòlica i minimalista d'una filmografia consagrada a la fragilitat de les relacions. L'Ós de Plata a la millor contribució artística se l'ha endut el muntatge d'Una historia de policías, del mexicà Alonso Ruizpalacios, i els premis de la secció paral·lela Encounters han distingit com a millor pel·lícula We, d'Alice Diop, i com a millor director, Denis Côté per Social Hygiene. No hi hagut, tanmateix, cap premi per a la magnífica Petite mamam, de Céline Sciamma, la decisió més difícil de justificar del jurat internacional presidit per Lapid.

'The Mauritanian', 14 anys a Guantánamo

Dos mesos després dels atemptats de l'11-S, el maurità Mohamedou Ould Salahi va ser detingut i interrogat per les seves connexions amb Al-Qaeda, a la qual havia donat suport a principis dels 90. Tot i la falta d'evidències per demostrar cap vincle posterior, Salahi es va passar els 14 anys següents detingut al camp de presoners de la base de Guantánamo, a Cuba, on va ser torturat repetidament fins que va estampar la firma sobre una confessió dictada pels seus captors. No se'l va acusar mai de cap crim ni se'l va jutjar, tot i que ell sí que va guanyar un judici contra els Estats Units que va servir per treure a la llum pública les tortures i el tracte inhumà que rebien a Guantanamo els sospitosos de terrorisme. The mauritanian, programada fora de competició a la Berlinale, es basa en un dels llibres que Salahi va escriure a la presó i relata la seva terrible experiència amb els mecanismes habituals del thriller legal en una nova demostració de la capacitat de Hollywood per esborrar els matisos i la complexitat de qualsevol drama humà i transformar-lo en un producte cinematogràficament asèptic. Jodie Foster, Tahar Rahim, Shailene Woodley i Benedict Cumberbatch decoren amb les seves interpretacions una trama merament expositiva que enfronta Estats Units a les vergonyes de la seva història recent amb els paranys emocionals típics d'un telefilm de luxe. Només el repartiment hollywoodenc i el seu discurs polític pot explicar la presència del film en la nova i cinèfila Berlinale que dirigeix Carlo Chatrian.