John Tolan: "Els protestants van fer servir l'Alcorà per argumentar contra els catòlics"

NantesJohn Tolan (Milwaukee, Estats Units, 1959) és catedràtic d'història a la Universitat de Nantes, membre de l'Academia Europea i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Autor de nombrosos llibres, el més recent, publicat en francès l'any passat, és Nouvelle histoire de l'islam. Tolan, establert a França des de mitjans dels anys noranta, és un dels quatre coordinadors del programa del Consell Europeu de Recerca The European Qur'an, projecte de llarg abast que estudia com l'Alcorà s'integra en la història intel·lectual, religiosa i cultural de l'Europa medieval i moderna. Una forma científica de combatre tota mena d'intolerència i de demostrar que el text sagrat dels musulmans no és alié a la història d'Occident.

Quin és l’objectiu del projecte que codirigeix?

— Entendre el lloc de l'Alcorà a la cultura europea del segle XII fins a principis del segle XIX.

 Quan es tradueix l’Alcorà per primer cop?

— Entre el 1142 i el 1143 un tal Robert de Ketton en fa la primera versió al llatí. Era un anglès que va anar a la península Ibèrica per estudiar àrab i ciència. Posteriorment, Peter de Cluny o Pere el Venerable, l’abat del monestir, li va pagar perquè el traduís. Amb José Martínez Gázquezi Cándida Ferrero Hernández, de la Universitat l'Autònoma de Barcelona (UAB), vam organitzar un congrés a Barcelona el 2020, abans del primer confinament, i hem publicat un primer llibre de la sèrie L'Alcorà Europeu, The Latin Qur’an, 1143-1500,que aborda la història d’aquesta traducció, molt influent. De fet, hi ha diverses traduccions al llatí durant l'Edat Mitjana i el Renaixement. A partir del segle XVI es tradueix a l’italià, l’alemany, el francès i altres llengües.

Què hi troben?

— Que moltes d'aquestes traduccions es van utilitzar per crear polèmiques contra l'islam, per refutar l'Alcorà i, en alguns casos, per fomentar activitats missioneres cap als musulmans.

 ¿Polemitzar perquè l’islam no era la fe veritable, potser?

— Esclar. Peter de Cluny va fer servir la traducció de Robert de Ketton per intentar demostrar que l'islam i l’Alcorà estaven equivocats i que el cristianisme era la veritable religió. Però després hem trobat altres textos en què la gent utilitza l’Alcorà perquè els interessa aprendre sobre la història islàmica o sobre la de l'Orient Mitjà. A partir dels segles XVI i XVII s’estudia per aprendre àrab. Però també hi ha usos inesperats, que es comencen a veure al segle XVI, quan és utilitzat pels protestants per trobar arguments contra els catòlics. Luter arriba a dir que "el diable del Turc és més gran que el diable del Papa", o que l'islam és dolent però el catolicisme és encara pitjor. I hi ha autors catòlics, com Guillaume Postel, del College Royale de París, que van comparar l'Alcorà amb els escrits de Luter i Calví. Postel va dir que eren tan heretges com Mahoma. L’Alcorà també es va utilitzar per polemitzar entre cristians.

Per què calia ara una nova història de l’islam?

— Durant els darrers trenta o quaranta anys s’han fet noves aportacions a la història dels orígens de l’islam. Fa un temps estava fent una xerrada sobre un altre llibre, a Chicago, i al final una dona se m'acosta i em diu: “M’ha agradat tot el que ha dit, però vostè també ha dit una cosa que m’ha sorprès. Ha dit que les religions canvien. Però la meva és l'islam, fundada pel profeta, i no canvia”. Però, esclar, les religions, com tot, canvien. La gent a qui li agrada fer veure que la religió no ha canviat són fonamentalistes que pensen que poden agafar l’imaginari de la societat de Medina al segle VII, on va governar el profeta Mahoma, i que d'alguna manera hem de tornar a aquesta societat ideal aplicant la xaria a la vida quotidiana actual. Una de les noves aportacions és sobre el dret musulmà. Es basa en part en l'Alcorà però també en els sistemes legals de les societats que els musulmans van conquerir i, en particular, la societat romana bizantina. Així doncs, el dret romà té una influència en la llei islàmica, i també la llei persa. I estudis encara més recents han demostrat que la llei musulmana ha evolucionat lentament com una barreja d’aquestes diferents tradicions legals.

I les diferents tradicions d’altres llibres sagrats, la Bíblia i el Talmud, també interactuen amb l’Alcorà, m'imagino. Per tant, ¿l’Alcorà que tenim avui no és el mateix que el del segle VII?

— L'Alcorà que tenim avui és probablement bastant proper a aquesta sèrie de revelacions que se suposa que va tenir Mahoma durant els períodes, aproximadament, 610-622 i 622-632, la data que es considera tradicional de la seva mort. El segon període té lloc a Medina. Són revelacions que es van registrar i escriure probablement dins d'una generació després de la seva mort, de manera que el text que tenim s’acosta bastant al del segle VII, i que és el primer que es va utilitzar per a la primera traducció al llatí. Però una font addicional de llei per als musulmans són les hadit, les tradicions del profeta, que van circular oralment durant dos segles abans que fossin transcrites durant el califat abbàssida. Això ens situa en el segle IX de la nostra era. I com van assenyalar molts dels compiladors de les hadit, llavors ja era molt difícil distingir quines eren les reals o què s'havia recreat més tard. Imagineu-vos Mahoma parlant de coses que probablement mai no va conèixer perquè corresponen a una societat urbana sofisticada com Bagdad, i no a la de Medina o de la Meca del segle VII. És molt difícil distingir entre les hadit autèntiques i les que no ho són. I, tot i així, són una font molt important de la tradició i la llei musulmana, i també permeten incorporar-hi altres elements de la tradició jueva i cristiana.

¿Ha tingut mai por dels fonamentalistes per escriure sobre l’Islam?

— Mai. Soc historiador. Per definició un historiador escriu sobre algú que no és ell mateix i que escriu sobre el passat i altres cultures del passat. Escric sobre el passat per intentar comprendre millor el present. Sempre veiem les coses des d'un angle diferent: un, perquè hi ha noves fonts disponibles; dos, perquè la nostra perspectiva canvia per tot el que hem viscut en les últimes dècades, ja sigui el terrorisme en nom de l'islam, ja sigui el covid, el que sigui.

¿Les dues primeres dècades del segle XXI han canviat la visió occidental sobre l’islam a causa, en bona part, dels atemptats de l’11 de setembre del 2001?

— Al segle XX, fins als anys 70, la imatge que la gent tenia de l’islam, i de la religió en general, és que era una cosa antiga i que estava destinada a desaparèixer. Europa era cada cop més laica. I molts sociòlegs, historiadors i altres estudiosos van pensar que a mesura que el món es desenvolupava la religió perdria importància i desapareixeria. Òbviament, això no ha passat. Pensa en la revolució iraniana del 1979. Als anys 80, vam tenir líders religiosos de dreta que prenen el poder als Estats Units i a Israel. I molt més recentment, a l’Índia, els hindús fonamentalistes han esdevingut cada cop més importants. Així, al contrari, hi ha hagut un retorn de la religió, però menys institucionalitzada. Les esglésies tradicionals catòliques i protestants han donat pas a moviments populars però evangèlics. A l’islam també veiem aquests nous moviments fonamentalistes emergents, i fins i tot nous moviments progressistes dins de l’islam. Tot el paisatge és molt canviant.

 ¿Hi ha un islam progressista, feminista? ¿Podem dir que les dones que volen conduir a Aràbia són musulmanes feministes o també les que es manifesten a l'Iran?

— En molts aspectes aquestes lluites són per drets fonamentals, i moltes d'aquestes dones no recorren a l’islam per justificar-les. Lluiten pels drets fonamentals com a dones i com a éssers humans independentment de què digui l'islam. Però també hi ha acadèmiques i teòlogues feministes que intenten demostrar que per a elles l'islam és fonamentalment una religió igualitària. I utilitzen referències de l'Alcorà i les hadit per intentar demostrar-ho: fan servir l'exemple de Khadija, la dona de Mahoma, una empresària que era 15 anys més gran que el profeta segons la tradició. Va contractar Mahoma perquè treballés per a ella i després s’hi va casar. Així que destaquen que al començament de l'islam aquella era una societat molt poc tradicional i patriarcal. Almenys, hi ha aquesta possibilitat d’interpretació. Però els meus primers capítols del llibre Nouvelle histoire de l'islam mostren que a Aràbia, al segle VI i VII, hi havia una societat bastant patriarcal i que hi havia moltes desigualtats en la manera de tractar les dones a l’Alcorà. 

Bé, vostè parla d’una religió musulmana liberal, progressista, fins i tot. Però, des d’un punt de vista ateu, ¿religió i fanatisme no són sinònims?

— No. Els ateus també poden ser fanàtics. Pensa en el nazisme o el comunisme: fanàtics, violents… En tot cas, hi pot haver moltes formes de religiositat que afavoreixin el diàleg i la pau. Esclar, hi ha molta islamofòbia en el món occidental, molta por…

Justificada?

— Sí i no. Sí, perquè hi ha hagut molts actes horribles en nom de l’islam. Però no podem oblidar que el primer i més gran nombre de víctimes de la violència en nom de l’islam són els musulmans.

Quin és l’origen del fonamentalisme de l’islam?

— És una història complexa que intento entendre i explicar en els darrers capítols d'aquesta Nouvelle histoire de l'islam. Part d'això s’explica per l’aparició del wahhabisme a l'actual Aràbia Saudita, i l'aparició d'altres moviments, els Germans Musulmans a Egipte i altres salafistes. De fet, molts s’han de situar en un context de lluita històrica contra el colonialisme, especialment el colonialisme britànic i francès. Però també hi ha moviments i conflictes dins de l'islam.

¿Ser musulmà avui a Europa és ser un ciutadà de segona classe?

— En alguns casos, sí. Però, què vol dir ser musulmà? És molt difícil, per exemple, saber quants musulmans hi ha a França perquè passa el mateix que amb els catòlics. ¿Es pot dir que un és catòlic si ha sigut batejat, encara que no hagi anat a l’Església en 30 anys? El mateix passa amb els musulmans. Hi ha molts immigrants del nord d'Àfrica i d’altres parts del món musulmà que tenen tradicions musulmanes i que poden respectar el Ramadà de la mateixa manera que molts altres europeus celebren el Nadal. Però sense anar a la mesquita. I tens a l'altre extrem persones que fan les seves cinc oracions al dia, i que van regularment a la mesquita. I, entremig, tens tota mena de variacions.

Però, des del punt de vista institucional, ¿són o es veuen així ciutadans de segona classe?

— Les institucions, en teoria, no discriminen. Però és veritat, i s’han fet molts estudis a França, que suggereixen que si et dius Mohammed és més difícil trobar feina. I si una dona porta un mocador al cap, també. Potser tens un nom que t’identifica com a musulmà o musulmana, però potser fa vint anys que no vas a la mesquita. Tant és, perquè també es poden sentir discriminats perquè són de les banlieues o per una barreja de moltes coses. La identitat musulmana s'ha convertit per a alguns joves en una manera d'afirmar-se, de sentir-se’n orgullosos, de la mateixa manera que als Estats Units als anys 60 l'orgull de ser negre es va convertir en una identitat important: ser negre era bonic i una forma de dir que els negres havien patit racisme. S’observa una cosa semblant entre alguns musulmans de França i d'altres parts d'Europa. Però també hi ha altres musulmans a Europa que no s'identifiquen específicament com a tals, que no els interessa la religió, però que són vistos com a musulmans pel seu veí, segurament per la seva aparença, i per tant poden haver de fer front a prejudicis.

¿La famosa i polèmica teoria de la "gran substitució" està justificada o és només una esbojarrada idea racista?

— És una idea absurda i racista que d’entrada implica que hi ha unitat entre els musulmans europeus.I com acabem de dir, no és així, i el seu interès i la pràctica de la religió són molt diversos. Un estudi ha demostrat que mentre que la primera generació d'immigrants tendeix a casar-se amb persones del seu país d'origen, la segona es casa amb altres francesos que no són immigrants. De manera que ara si ens fixem en els francesos menors de 30 anys, entre el 60% i el 70% tenen almenys un progenitor immigrant. N'he parlat en un article del llibre Histoire des préjugés on sostinc que l'islam francès i europeu, com el cristianisme, és plural i fragmentat, amb creences, costums i pràctiques variades.

¿La República Francesa ha tingut una bona relació amb la religió musulmana?

— A França la relació és difícil per la idea de la laïcitat, i per com es veu la separació entre Església i Estat. Fa uns anys, el 2002, una comissió oficial va recomanar que hi hagués dues festes noves, una de jueva i una de musulmana, integrades al calendari oficial francès. Però el govern ho va rebutjar perquè anava contra la idea de laïcitat. Ara, al calendari francès hi ha set festes catòliques. És una contradicció, evidentment.