Què hem de fer amb la prostitució? El Teatre Nacional entra en el debat

'Prostitución'

TNC Sala Gran. Fins al 23 de desembre del 2021

Què ha de fer una societat civilitzada amb la prostitució? Com afrontar el drama humà de les dones explotades sexualment? Com negar la llibertat individual de les dones que decideixen llogar el cos a canvi de diners en un sistema capitalista on tot té un preu? No són preguntes retòriques, sinó l’expressió d’un problema social i humà sempre actual, però que la lluita feminista per l’empoderament de la dona posa en primer pla.

El director Andrés Lima i el dramaturg Albert Boronat han entomat la qüestió en un espectacle que exposa els dos plantejaments confrontats, abolicionisme i regulació, però que sobretot dona veu a les prostitutes reals per saber què en pensen i, també, com s’enfronten als riscos de la seva activitat. La gravetat del tema s’exposa en l’inici de la funció quan es destrien dades estadístiques sobre la prostitució a Espanya. Queda ben clar tant que aquest és un país amb un alt consum de sexe de pagament com que l’actual desregulació legal converteix les prostitutes en ciutadanes de segona excloses de tots els sistemes de protecció social i econòmica.

Teatre a la fi, la funció gira de seguida cap a les històries personals d’Alicia, Ana María, Isabela, Lucía, Alexa i Lukas, clares representants del lumpenproletariat de la prostitució, on també hi ha classes, a les quals donen vida (i quina vida!) tres grans i entregades actrius, Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste, acompanyades per una estupenda banda sonora en directe de Laia Vallès. Com en les actituds i somriures de les prostitutes, a l’obra hi ha la màscara del riure. Es riu força. Esclar que amb Carmen Machi no és difícil. Fins i tot imparteix classes amb participació del públic. Hi ha també reivindicació feminista amb l’explosiu monòleg Violació de Carolina Yuste. Hi ha finalment l’estremidora gravació d’una noia/nena objecte que deixa sense alè.

Tot i una certa reiteració que allarga innecessàriament la funció, i que la recerca de l’humor es recolza excessivament en l’accent andalús, la funció assoleix l’objectiu i la platea es posa dempeus per aplaudir les hetaires.