La proposició decent de Jane Fonda i Robert Redford

VenèciaProsseguint amb la seva aposta pel cinema nord-americà, ahir la Mostra de Venècia va deixar-se endur per la nostàlgia del vell Hollywood. Això sí, l’exercici de memòria no va consistir a reviure un gènere, com va proposar l’any passat La La Land, sinó que va tenir un component paradoxal. La pel·lícula presentada per Jane Fonda i Robert Redford, just després de rebre dos Lleons d’Or honorífics, va ser una producció de Netflix, Our souls at night ( Nosotros en la noche ), que només es projectarà en pantalla gran a la Mostra abans de desembarcar, el 29 de setembre, a les televisions i ordinadors de tot el món subscrits a la plataforma. No obstant això, la roda de premsa del film es va convertir en un himne a una amistat mítica. Fonda, encantada de sentir-se llegenda, va confessar que va acceptar participar a Our souls at night perquè volia “tornar-se a enamorar” de Redford. “El vaig petonejar quan tenia 20 anys i ara ho he fet gairebé als 80”. Redford, de 81 anys, va fer matemàtiques per recordar que feia 37 anys que no compartia pantalla amb Fonda i que ha complert el desig de “tornar a treballar amb ella abans de morir”.

Our souls at night suposa la quarta col·laboració entre Fonda i Redford, que es va iniciar el 1966 amb La caça de l’home i que va tenir el seu punt àlgid amb la icònica Descalços al parc, que Fonda va connectar amb el seu nou film: “A Descalços... jo em passava la pel·lícula toquejant el Bob [Redford], i a Our souls... li demano que dormim junts per fer-nos companyia”. Per desgràcia, la pel·lícula de l’indi Ritesh Batra, antic alumne de Redford a l’Institut Sundance, sembla menys interessada a explorar els senyals del pas del temps que a construir un simpàtic però insubstancial drama romàntic sobre dos veïns vidus que superen els seus traumes gràcies a l’amor. Per defensar la pel·lícula, Redford, productor a més de protagonista, va criticar la deriva juvenil que ha pres la indústria del cinema. “Hi ha poques pel·lícules que puguin connectar amb la gent gran”, va afirmar. Per la seva banda, Fonda, molt més desinhibida que al film, va defensar que l’amor romàntic i físic milloren amb l’edat. “De gran, ja no tens res a perdre, coneixes millor el teu cos i no tens por de demanar el que vols”, va constatar.

Andrew Haigh destaca amb 'Lean on Pete'

En una Mostra en què estan predominant els films de tesi -amb el conflicte entre civilització i barbàrie com a eix central-, la presentació de Lean on Pete, la nova pel·lícula del jove realitzador britànic Andrew Haigh ( Weekend ), es va convertir en una reivindicació del cinema de personatges: aquell en el qual la psicologia de la història i la relació física dels actors amb els escenaris que els envolten ho són tot. La quarta pel·lícula de Haigh, una adaptació de la novel·la homònima de Willy Vlautin, suposa la primera incursió del director de 45 anys en la cultura nord-americana, en concret, la cara marginal de Portland, Oregon. Allà comparteixen pis un pare faldiller i un fill sensible, el Charley (Charlie Plummer, tot un descobriment), que aconsegueix fugir de l’avorriment treballant per al Del (Steve Buscemi), un cuidador de cavalls de carreres de segona fila.

En un moment determinat, empès per les circumstàncies, el Charley, de 16 anys, es llança a la carretera. El film s’endinsa en un territori, el de la road movie, nou i fins a cert punt aliè per a un Haigh que aconsegueix abordar l’imaginari nord-americà d’una manera original. Lean on Pete ensordeix el contingut èpic i romàntic del clàssic relat d’iniciació ianqui: com un Ullal blanc en miniatura o un A la carretera sense eufòria, l’odissea del Charley s’ajusta al seu caràcter humil i a l’actitud discreta. És una forta lògica interior que, malgrat l’aparició d’alguns violents girs dramàtics que desentonen amb la subtilesa del conjunt, confirma Haigh com un cineasta a seguir.

Friedkin i Weiwei deceben

Hi havia entre els cinèfils força expectació per veure el documental The devil and father Amorth, que prometia la tornada de William Friedkin a l’univers de L’exorcista. I val a dir que la temàtica de la pel·lícula -el retrat de l’anomenat “exorcista del Vaticà”- resulta molt més interessant que la seva estètica, més pròxima al publireportatge que a qualsevol títol de Friedkin. El llegendari director del nou Hollywood s’ho passa bé jugant amb el mite del seu clàssic del terror, amb unes filmacions d’un exorcisme “real” i amb entrevistes que exploren el rerefons científic i teològic del fenomen diabòlic.

Si l’egocèntrica presència de Friedkin al film podia tenir una raó de ser, la recurrent presència d’Ai Weiwei a les imatges de Human flow, el seu documental sobre el drama global dels refugiats, resulta inexplicable. Més preocupat per ressaltar la seva implicació en la ajuda als refugiats que per trobar la manera justa de filmar-los, l’activista i artista xinès demostra que té un alarmant desconeixement de les implicacions ètiques que comporta acostar-se a la realitat, sigui amb una càmera de cinema o amb el mòbil amb el qual Weiwei filma diverses escenes.