Els llibres, els focus i la pputa vida

Marta Rojals: l'autora que no dóna la cara, ni falta que fa

Els guapos tenen la vida més fàcil, és una veritat científicament demostrable, però no consta enlloc que escriguin millor. Hi ha escriptors lletjos o poc fotogènics, i no passa res. Ara bé: si escrius un llibre i tens la sort que te'l publiquen, ja cal que et preparis per fer cara de foto. El procés editorial porta la promoció incorporada de sèrie. El mercat és el mercat, les editorials no són oenagés i no està el pati com per jugar a fer de Salingers.

O sí. La novel·la revelació del curs passat va ser Primavera, estiu, etcètera , de Marta Rojals. L'autora, arquitecta de formació, es nega a deixar-se veure. Ni fotos, ni focus, ni res. Ja li pots dir que promocionar un llibre és com fer visites d'obres: un peatge que toca pagar. Ella replica que no vol canviar de vida, i no la treus d'aquí. A mi em sembla que la fama dels escriptors és massa reduïda per matar anonimats: que alci el braç l'autor que no pot anar tranquil pel món per haver sortit en una solapa. Però la Marta ho té claríssim. I com que la seva primera novel·la (addictiva, autèntica, deliciosa) s'ha venut de conya, ves qui li diu que amagar-se és un mal negoci.

Per què s'afaitaria el bigoti el Guardiola de la literatura?

Quin rebombori mediàtic a l'entorn del magnífic Jo confesso , de Jaume Cabré. Mai havia vist tantes càmeres a la roda de premsa d'un llibre català. Finalment un autor d'aquí desperta la mateixa expectació que John Irving, i jo que me n'alegro. A alguns els carrega tant soroll promocional, tanta "campanya de focs d'artifici": juraria que els faria la meitat de nosa, o una tercera part, si el cognom de l'escriptor fos Auster o Amis o Vargas Llosa. Ai, aquest autoodi tan nostrat.

Jaume Cabré és un referent nacional. El Pep Guardiola de la literatura. Quan li disparem preguntes, el novel·lista s'escapoleix de l'escomesa: "He dit que no parlaria de qüestions argumentals i no en parlaré. La salsa del futbol són els gols". Segons l'editora Ester Pujol, "el Cabré és com el Messi: no saps com s'ho fa, però agafa la pilota i marca". Deixem escrit de què va la novel·la sense aixafar la guitarra (perdó, el violí): de la pputa vida. Així, amb dues pes. "És un resum extraordinari que no diu re però que diu molt", avala l'autor a can Basté.

Per cert, en Cabré és prou fotogènic, però li convindria un estilista: a les imatges que publiquen els diaris l'endemà de la multitudinària roda de premsa, la camisa groga malda per sortir-li dels pantalons. S'admeten apostes sobre si l'arribarem a veure amb un new look : va dir a la tele que s'afaitaria el bigoti per la independència de Catalunya.

Sánchez Piñol i Beigbeder: novel·les amb delicte

L'altre escriptor català sense fronteres és Albert Sánchez Piñol. Aquest no s'amaga, però també té les seves manies: es nega a firmar exemplars per Sant Jordi, potser per por que li llancin cacauets. Fa dos mesos, el dia que feia 46 anys, va enllestir una nova novel·la i ho va anunciar al Facebook: "Tinc la sensació que és un d'aquells llibres que no beneficiaran gens l'autor. Però crec que s'havia d'escriure, i m'ha tocat a mi." De tu a tu, Sánchez Piñol va més enllà en el pronòstic: "M'apallissaran pel carrer i em tancaran a la presó", em diu. Caram. Aquest paio ha vist moltes pel·lícules. Com és que la novel·la té delicte? L'únic que se'n sap, per ara, és que es dirà Victus . I que el títol enganya: no està escrita en llatí.

Qui sí que va acabar entre reixes és Frédéric Beigbeder, segons confessa a Una novel·la francesa . La policia el va enxampar esnifant cocaïna al capot d'un Chrysler. "No som com tothom, comandant", va al·legar ell mentre eixugava amb la bufanda la pols delatora. I va deixar anar: "Som essscrrriptorrrs". Així, amb esses i erres de més. El van detenir igualment, per descomptat.