Revolució a la Berlinale: el festival fa un gir cap al cinema d’autor i aposta per les sèries

Enviat especial a BerlínQuan es va anunciar que el relleu de Dieter Kosslick al capdavant de la Berlinale seria Carlo Chatrian, director del Festival de Locarno, un petit llampec d'esperança va recórrer l’espinada del sector més cinèfil de la crítica. Durant les seves divuit edicions com a director, Kosslick va fer créixer el Festival de Berlín en importància estratègica per a la indústria i, en ocasions, va reunir un bon grapat d’estrelles de Hollywood, però el seu criteri de programació va ser molt qüestionat, sobretot en les últimes edicions. Chatrian, mentrestant, havia convertit Locarno en una mena de far de la cinefília amb una programació arriscada i atenta als favorits de la crítica seriosa: Pedro Costa, Hong Sang-soo, Albert Serra, etc. Que la direcció de Chatrian fos col·legiada amb Mariette Rissenbeek no feia més que alimentar les suspicàcies: ¿podia un festival tan gran com el de Berlín assumir una aposta tan exigent i sense concessions populars?

Però l’anunci de la programació d’aquesta edició va esvair els dubtes: la Berlinale del 2020, que comença aquest dijous, és un festival nou que obre una etapa amb el cinema d’autor per bandera i sense servituds a un Hollywood que pràcticament ha desaparegut de la programació. Ara manen els tòtems de la cinefília: el francès Philippe Garrel, el nord-americà Abel Ferrara, el coreà Hong Sang-soo i el taiwanès Tsai Ming Liang, noms propis que són el principal reclam de les seves pel·lícules i, per extensió, d’una competició oficial que no s’està de res per posar en evidència el conformisme del gran rival, el Festival de Canes.

També hi haurà espai per a Kelly Reichardt, que amb el western First cow retorna al món dels pioners de la magnífica Meek’s Cutoff (2010), i per a Christian Petzold, el director alemany més en forma dels últims anys –Barbara (2012) i Phoenix (2014)–, que explora el mite d’Odina en clau melodramàtica a Undine. A més, una nova meditació sobre el genocidi cambotjà del documentalista Rithy Panh (Irradiated) i una projecció que es pot qualificar perfectament d’esdeveniment: Dau, d'Ilya Khrzhanovskiy. Natacha és la primera de les moltes pel·lícules i sèries del megaprojecte audiovisual Dau, que el director rus va estar rodant durant una dotzena d’anys a Ucraïna en un plató de 12 km quadrats que recreava al més mínim detall la Rússia estalinista; un experiment megalòman del qual circulen moltes llegendes i que, després d’un tastet en forma d’instal·lació al Centre Pompidou de París l’any passat, veurà la llum finalment en aquesta Berlinale.

Pixar, l'excepció hollywoodiana

L’únic supervivent de la neteja de cinema hollywoodià que ha fet Chatrian a la programació és Onward, la nova producció animada de Pixar, la primera de l’estudi que abraça els codis de la fantasia i dels contes de fades, però per subvertir-los: l’escenari és un món habitat per elfs, unicorns, sirenes i trols on no existeixen els éssers humans, però tampoc la màgia. L’altre conte de la programació té pedigrí italià: Pinocchio és la nova versió del relat de Carlo Collodi que ha dirigit Matteo Garrone amb Roberto Benigni de protagonista.

L’aposta pel cinema d’autor no és incompatible amb les estrelles: Johnny Depp presentarà fora de competició un biopic del fotògraf Eugene Smith; Tilda Swinton, l’opera prima pòstuma del compositor Jóhann Jóhannsson; i Javier Bardem i Elle Fanning, el drama familiar de Sally Potter The roads not taken. Sigourney Weaver és la cara més coneguda del film inaugural My Salinger year, sobre la dona de l’agència literària de J.D. Salinger que s’encarregava de contestar les cartes dirigides a l’autor d’El vigilant al camp de sègol.

Però el moviment més interessant de Chatrian és la potenciació de la secció de sèries del festival amb títols atractius (i reclams en forma d’estrelles) com The Eddy, la sèrie de Netflix ambientada en un club de jazz de París i dirigida pel Damien Chazelle de La La Land, o la sèrie australiana creada per Cate Blanchett, Stateless. La secció inclou també sèries liderades per actors com Jason Segel (Dispatches from elsewhere), Riz Ahmed (Mogul Mowgli) i Ben Whishaw (Surge). I pel que fa a la participació catalana i espanyola, totes les mirades es concentren en Las niñas, opera prima de Pilar Palomero que comparteix productora amb Estiu 1993 i viatja a la Saragossa del 1992 per explicar com unes preadolescents comencen a qüestionar l'educació religiosa que reben a l'escola.