Francesc Xavier Vila: "Que el professorat domini el català és competència nostra"

BarcelonaA la vida política catalana hi ha dos elements clau: els diners i la llengua. Dels diners n’hauríem de parlar amb el president de la Generalitat o amb el conseller d’Economia; de la llengua en parlem amb el secretari general de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila.

Com està la llengua?

— La llengua està en una situació complexa i delicada.

En emergència?

— Jo no faig servir aquest terme. Aquest terme el fan servir determinats col·lectius, i és legítim, però per a mi té unes connotacions que no m’acaben de convèncer. Però la situació és delicada i, a més, és delicada tenint en compte que els territoris són molt diferents: no és el mateix la Garrotxa que el Vallespir.

Comencem pel diagnòstic. Alumnes de 4t d’ESO dirigint-se als professors en castellà, queixes d’estudiants que el primer dia el professor pregunta qui no entén el català i aleshores es fa la classe en castellà... Com hem arribat fins aquí?

— La preocupació per la llengua ha tingut alts i baixos al llarg dels últims quaranta anys. Vam sortir del franquisme, vam arribar a una sèrie d’acords que eren realistes i ambiciosos alhora. Aquests acords es poden sintetitzar dient que volíem que tothom al país acabés dominant la llengua, cosa que no impedia dominar-ne d'altres. Volíem, a més, que el català es pogués fer servir a tot arreu i en tots els àmbits. I finalment volíem que el país no s’esmicolés en comunitats lingüístiques. Bé, què ha passat al llarg d’aquests anys? Hi ha hagut vicissituds polítiques, hi ha hagut canvis tecnològics molt importants i hi ha hagut canvis demogràfics molt notables.

I ens hem adormit.

— Hi ha hagut un cert relaxament, sobretot els últims deu anys. A les universitats, els centres de formació de futurs mestres, van dir: "Ja ens vindran amb el català sabut; per tant, no cal que l'ensenyem". I va baixar l’atenció per la qualitat de la llengua i va baixar l’atenció per formar professionals que havien d’ensenyar en règim d’immersió. Resultat? Docents que tenien un nivell de llengua que no sempre era el desitjable i que no tenien una formació en immersió desitjable. Ens vam creure que les coses estaven resoltes, i no ho estaven, i necessitem una atenció molt continuada.

¿El bilingüisme és un perill?

— És una condició que porta a molt més risc, però no necessàriament. Els països escandinaus s’estan acostant a una situació en què tothom sap anglès, però no per això s’estan posant a parlar en anglès entre ells. Hi ha una distribució de funcions i sabem que entre nosaltres parlem la nostra llengua i l’altra llengua és per parlar amb els altres. El que es demana a Catalunya i als territoris de llengua catalana és ja no només que tothom sàpiga castellà, sinó que el català visqui en situació de llibertat condicional, que sempre hàgim d’estar en disposició d’abandonar el català. Això condueix a la liquidació de la llengua que no és per defecte utilitzable. Hem de dotar la llengua pròpia perquè la gent que arriba de fora bonament digui: "Ostres, em surt a compte aprendre-la".

El castellà és obligatori i el català és voluntari, des d’un punt de vista legal. Així, com farem que tothom digui "és que si no el parlo no puc treballar"?

— En el model juridicopolític actual, perquè una llengua en el món actual sobrevisqui ha de tenir un estat propi o propici i l'estat espanyol no ho és. El primer ministre del Canadà, a les rodes de premsa, agafa una pregunta en anglès i una en francès, una en anglès i una en francès.

Nosaltres, els catalanoparlants al carrer, o vostè, secretari general de Política Lingüística, podem fer alguna cosa pel català?

— Sí, podem fer moltes coses i n’hem fet moltes. N’hi ha prou comparant la situació de Catalunya amb la situació del País Valencià, de les Illes o de la Franja, on hi ha graus diferents. A Catalunya la gran majoria dels rètols comercials són en català. Els últims anys no hi ha hagut ni consens ni una gran aposta per la política lingüística, però tenim un marge per créixer, perquè hi ha moltes àrees que són responsabilitat nostra. Per exemple, garantir que el professorat que fa classes a primària i secundària domini la llengua catalana només és responsabilitat nostra. I si ens hem adormit només cal que ens despertem i ho apliquem adequadament.

O sigui, el primer missatge que crec que capto és, com diria Joan Laporta, que no estamos tan mal. I perdoni que és en castellà.

— En sociolingüística internacional se sol dir que Catalunya és el cap d’arengada. Hi ha una frase històrica que diu que has de decidir si ets cap d’arengada o cua de lleó. Nosaltres vam apostar perquè el català fos una llengua mitjana europea comparable amb moltes llengües més. En alguns àmbits, com en la universitat, per exemple, és la llengua predominant, i és la llengua de l’administració de la universitat. Això molt poques llengües, diria que cap llengua mitjana sense estat, no ho té. I en això ens acostem bastant a la situació d’altres llengües que tenen estat propi i que l’estat no protegeix.

¿Ens hi estem jugant el futur de la llengua, si no ens assegurem que hi hagi unes quotes de català a les plataformes?

— Estem vivint una sèrie de revolucions tecnològiques que fan que la nostra vida canviï per complet. Fa quaranta anys, quan un nano naixia en una família, el nen se socialitzava bàsicament dins de casa i a l’escola. Ara no. Suposo que no soc l’únic que ha vist nens molt petits mirant la televisió, agafant tauletes, fins i tot el mòbil. Estem davant d’una veritable revolució ecolingüística.

Aleshores això és una mica el diagnòstic. Passem al tractament. En què estan treballant?

— Hi ha el Pacte Nacional, que pretén desconflictivitzar la promoció de la llengua i crear nous consensos a partir de la interpretació correcta del que ens està passant. Fins ara hem tingut relats diferents: que si una llengua d’imposició, etcètera. Volem calmar els discursos sobre la llengua, si més no dins de Catalunya, i ens agradaria...

Perquè els altaveus més grans que també actuen aquí, aquests no els podrà calmar. No són propicis.

— Amb discursos que gosen dir coses com "nosaltres hem portat la civilització", "la nostra llengua era la llibertat, era el progrés", jo crec que la societat castellana té ara mateix un greu problema de percepció de la realitat. Si no som capaços d’aturar aquest supremacisme, la cosa no pinta bé. Aquest menyspreu, aquesta incapacitat d'un respecte mutu, de fer autocrítica, és preocupant.

En aquest pacte lingüístic s’hi pot sumar tothom que ho vulgui, però creu que s’hi sumaran el PP, Ciutadans o Vox?

— Jo crec que el Partit Popular durant molt de temps ha estat a favor de preservar la llengua catalana, no estava en contra del fet que tothom aprengués català, no estava en contra que el català es pogués utilitzar a tot arreu i no estava a favor de la fragmentació de la societat catalana. El seu itinerari en nombre de diputats i de vots mostra que tenen problemes de connexió amb el gruix de la societat catalana. Per tant, a mi m’agradaria veure que s’hi sumen. Pel que fa als altres dos partits... Ciutadans va néixer explícitament per oposar-se al consens que es basava en aquests principis; per tant, és bastant difícil. I Vox és una dimensió encara més extrema d'aquest discurs de negació de la catalanitat.

D’acord. I la gran pregunta: i el PSC?

— Jo crec que sí. Fa molt poc Salvador Illa deia en seu parlamentària al president de la Generalitat: "Ens tindrà al seu costat per a la defensa del català". I jo vull creure que aquesta és una via oberta.

Quin seria el punt més important d’aquest pacte?

— Blindar això que dèiem del domini generalitzat, la possibilitat d’utilitzar-la a tot arreu i que s’utilitzi a tot arreu. Això és el nucli dur del pacte, perquè ens fa que la llengua sigui completa.

Aquest pacte tindria quotes per al teatre, la subtitulació de la televisió, hi hauria sancions?

— No és una llei, no és un decret, no és un reglament. L’objectiu del pacte és establir les àrees prioritàries d’actuació, els fonaments per pacificar una part important de la política lingüística.

¿Un col·laborador de TV3 o Catalunya Ràdio ha de poder parlar en castellà?

— La funció bàsica de tots els mitjans és la generació de continguts en català. Necessitem que hi hagi continguts en català de qualsevol nivell, és a dir, des dels nivells més elevats fins als més col·loquials, el més estripat, de qualsevol nivell que funcionin en català. ¿Vol dir que mai no hi ha d’haver ningú que hi faci una intervenció en castellà? Pot ser-hi, però d’entrada la llengua de funcionament d’aquests mitjans ha de ser el català.

¿Però vostè s’imagina un periodista de TV3 entrevistant un ministre espanyol amb la traducció simultània al ministre?

— Hi ha diferents maneres de solucionar aquestes qüestions. De vegades, la convergència cap al castellà és la manera adequada. Molts dels responsables polítics espanyols entenen el català, entre altres coses perquè venen a fer campanya aquí tot sovint. I no ens enganyem, el català i el castellà són llengües romàniques, la intercomprensió és relativament senzilla. Hauríem de començar a ser una mica més assertius. El català és la segona llengua de l’Estat. De fet, és oficial en diversos territoris i demogràficament és la segona. Si nosaltres no esperem que les personalitats amb responsabilitats públiques vagin entenent una part molt significativa dels seus ciutadans, aleshores què ens passa? Doncs que no ens creuen quan diem que parlem en català i es pensen que el català és una excusa per pidolar no sé quina mena de privilegis estranys. Jo crec que bona part de la societat espanyola no és reticent d’entrada, el que passa és que és ignorant en el sentit que no coneix la situació.