La profesora de parvulario

De vegades ens pensem que som més llestos del que som i, quan comença una pel·lícula, ens pensem que ja podem predir com continuarà i com acabarà. En aquest sentit, La profesora de parvulario desmunta la nostra inèrcia com a consumidors de cinema. Potser perquè estem massa condicionats i acostumats als patrons narratius del cinema nord-americà, aquest film de Nadav Lapid juga amb les nostres expectatives d’una manera gairebé perversa. El que comença com un assaig reivindicatiu que qüestiona el model educatiu de les escoles bressol o com una bonica història sobre el despertar de la sensibilitat poètica evoluciona i acaba d’una manera que difícilment algú es podria imaginar. Tot es va enfosquint i enrarint i els personatges que semblaven positius o víctimes resulta que no ho són tant. Llavors és quan aquell murmuri intrigant que només era un rerefons enigmàtic passa a un primer pla i La profesora de parvulario esdevé un conté moral molt inquietant sobre una mestra amb problemes psicològics que no acaba de saber com gestionar. |