Priscilla Newman:“Actualment el luxe és exclusivitat i artesania”

Priscilla Newman, de 68 anys, va viure en diversos llocs del món abans de fer de Barcelona casa seva. Filla de pares anglesos, als dos anys va traslladar-se amb ells a la desapareguda Federació de Rhodèsia i Nyasalàndia, d’on va marxar amb 17 anys en direcció a Eivissa. D’allà, no va trigar gaire a venir a Barcelona, on va fer a la UB cursos de gramàtica, història i geografia per a estrangers. Tot i que aviat va començar a treballar en un banc nord-americà a la capital catalana, confessa que estava “una mica avorrida” i que no es va poder resistir a fundar The Watch Gallery de la mà d’Ernest de Hannover, a qui havia conegut a l’illa pitiüsa. Enguany es compleixen els 30 anys de vida de la botiga, una rara avis dins del sector que ha pogut amb totes les modes.

Fa trenta anys

Newman somriu quan recorda com es va llançar a obrir The Watch Gallery, quan acabaven d’anunciar que es farien els Jocs Olímpics a Barcelona. “No en tenia ni idea de rellotges, però vaig aprendre’n a la força. Ara no sé si ho tornaria a fer, però fa trenta anys era divertit perquè, a Barcelona, era una cosa diferent. Llavors les botigues de rellotges eren joieries. Eren molt seriosos i una mica tancats i nosaltres vam arribar amb la idea d’obrir la botiga a tothom, ja que tenim des de rellotges baratets fins a rellotges cars”, rememora l’empresària, que assegura que aquesta icònica botiga és a Barcelona perquè ella no va voler anar a Londres a regentar la que el príncep Ernest de Hannover hi va obrir. “Vaig dir que no perquè estava molt bé aquí. I com que feia un any que havien anunciat els Jocs Olímpics em va dir: «Doncs si no vols allà, fem-ho aquí»”. Des de llavors, el sector ha experimentat tota mena de canvis. No obstant, ells s’han mantingut fidels a la seva idea inicial: vendre només rellotges.

Crisis i canvis

“Em sembla que ara hi ha una tendència a tornar a botigues petites i especialitzades. Potser ara estem en un bon moment, en aquest sentit. Nosaltres som també una botiga diferent de les que només són de rellotges: uns arquitectes alemanys ens ho van fer llavors, ho vam haver de portar tot i encara dura”, explica Newman, que deixa clara la dificultat afegida de no vendre-hi joies. “En rellotges tens uns preus fixos, que marquen les companyies. I la gent pensa que pot demanar descompte com si fossin joies. Si haguéssim tingut joies, ja hauria sigut un altre tipus de botiga”, afirma l’empresària, que relaciona el fet que moltes rellotgeries siguin també joieries amb els ingressos més alts que això implica: “Hi ha més marge amb les joies i, a més, pots posar el teu preu, no estàs marcat per ningú”. Un aliat que no han tingut en les diferents crisis d’aquests trenta anys; l’última, la del “buit en el client jove”, que vol smartwatches i no rellotges.

Un lloc especial

No obstant, girant la vista enrere, Newman respon satisfeta a com ha evolucionat el seu negoci. “Hem quedat com un lloc on treballem amb petites companyies que tenen alguna cosa especial. No estem en mans de multinacionals que ens exigeixen de tot. Després de lluitar molt, tenim marques molt especials i d’altres grans marques com Patek Philippe. I també tenim un gran taller on reparem molts rellotges. L’altre dia ens en van portar de molt antics. I és bonic. Hem vist rellotges preciosos”, explica Newman, que celebra el seu posicionament perquè considera que “actualment, el luxe és exclusivitat i artesania”. A Hannover li està molt agraïda per l’oportunitat que li va donar. “És una persona amb un gust extraordinari i una persona a qui estimo moltíssim. Com a persona, és molt proper. L’he vist ajudar molta gent que treballava amb ell. És molt bon tio. Sé que no té gaire bona relació amb la premsa i em sap molt greu quan el critiquen”, conclou.