'El Príncep' de Maquiavel fa 500 anys

BarcelonaEl 10 de desembre del 1513 Niccolò Machiavelli va acabar un llibre predestinat a ser el més traduït i llegit de la literatura italiana, i un dels assajos filosòfics més importants de tots els temps. De Principatibus és una de les poques obres antigues de les quals coneixem la data exacta de la seva composició, gràcies a una carta que Maquiavel (1469-1527) va enviar a un amic per comunicar-li que havia escrit un tractat sobre com administrar i conservar el poder.

En aquells dies Maquiavel vivia lluny de la seva estimada República de Florència, a la qual havia servit com a canceller entre la fi del règim de terror del monjo Savonarola i la tornada de la família Mèdici. Feia un any que aquesta gran nissaga havia tornat al govern i ell s'havia vist obligat a exiliar-se. Per fer-se perdonar, Maquiavel dedicava la seva obra a Llorenç de Mèdici (curiosament, en el mateix text recomanava als poderosos que s'allunyessin dels aduladors). L'estratègia no va funcionar i el llibre es va publicar amb caràcter pòstum, cinc anys després de la seva mort i gràcies al papa Climent VII, el mateix que havia acabat amb la República de Florència transformant-la en un ducat hereditari.

Prohibit pel Vaticà

L'Església aviat va comprendre el seu error, en adonar-se que aquell llibre rebatia els principals pensadors catòlics -com sant Agustí o sant Tomàs d'Aquino-, en defensar la separació entre la jurisdicció civil i l'eclesiàstica. Segons Maquiavel el poder no tenia un origen diví sinó humà, s'hi accedia mitjançant la força de les armes i es mantenia amb una barreja de por i admiració (el príncep havia de ser estimat i temut alhora). El successor de Climent va incloure l'obra en l'Índex de Llibres Prohibits del 1559, però aquesta interdicció no va tenir caràcter universal. La Inquisició espanyola no depenia de la romana, i no va incloure'l en el seu propi índex fins al 1583 (llavors ja hi figuraven autors com Dant, Joan Lluís Vives i Tomàs Moro). L'heretgia luterana semblava estendre's per l'imperi de Felip II, que va decidir tancar els seus territoris amb pany i forrellat. A partir de llavors, Maquiavel es va transformar en una de les feres negres dels jesuïtes, que el van fer servir per atacar els seus enemics polítics, adjudicant-li la famosa frase "el fi justifica els mitjans", que mai no va dir, i encunyant el terme maquiavèl·lic per referir-se a algú sense moral ni principis.

Manuals per a futurs reis

Mentre tot això passava, El Príncep ja era un llibre bastant conegut a Catalunya. Si encara no havia estat traduït era -com defensa la professora de la UB Helena Puigdomènech- perquè en aquella època l'idioma internacional era el llatí, i tothom amb una mica de cultura podia llegir-lo. A més, els manuals educatius per als futurs reis no eren desconeguts a Catalunya, on hi havia una llarga tradició pròpia pel que feia a aquest gènere literari. La concepció del monarca renaixentista com a màxima figura de l'estat modern es prestava a aquesta mena de compendi, on es debatien des d'estratègies de govern fins a les actituds que havien de respectar els poderosos en la seva vida privada. Per exemple, l'advocat valencià Pere Belluga havia escrit l' Speculum Principum , i més tard Frederic Furió publicaria Consell i conseller del Príncep , tot i que el manual més conegut seria el Corona Regum , del cardenal i bisbe de Girona Joan Margarit, escrit abans que l'obra de Maquiavel i dedicat al jove rei Ferran el Catòlic, de qui Margarit era preceptor i amic personal.

Maquiavel sempre va gaudir de bona fama a casa nostra. Els catalans dels segles XVII i XVIII s'identificaven amb els italians contemporanis del florentí, que havien estat envaïts per França i Espanya, i el llibre circulava en versions clandestines malgrat la persecució inquisitorial. Llavors l'adjectiu maquiavèl·lic ja era d'ús corrent en la lluita política, gràcies en part a les crítiques negatives que van fer-ne pensadors il·lustrats com Voltaire i Frederic el Gran. Al mateix temps, l'Església titllava de maquiavèl·lics els revolucionaris francesos. Durant la guerra contra Napoleó, la Gazeta de Cataluña acusava l'emperador de seguir una política maquiavèl·lica (Bonaparte era un gran admirador d' El Príncep , i va arribar a escriure un pròleg per a una de les seves edicions).

Passat el conflicte, els absolutistes partidaris de Ferran VII feien la mateixa acusació als liberals. Potser per aquest motiu no va ser fins després de la segona abolició de la Inquisició espanyola, el 1820, quan es va poder publicar la primera traducció al castellà, a la qual va seguir el 1842 una segona versió a càrrec de l'impremta de Tomàs Gorchs, de Barcelona.

Lectura en clau republicana

La primera traducció al català encara va tardar gairebé un segle més, fins que Josep Pin i Soler va publicar Lo Príncep a la Biblioteca d'Humanistes l'any 1920. Aquesta traducció anava acompanyada d'un pròleg molt elogiós cap a Maquiavel, a qui es considerava com un avançat de la democràcia moderna, i al qual es valorava per la crítica que feia als governants corruptes que anaven contra el bé comú. A la Catalunya de principis del segle XX, el seu corpus teòric era interpretat en clau republicana i a la vegada com un tractat de realisme polític, segons va escriure Josep Pla. Des d'aleshores, Maquiavel ha estat un autor que ha servit a diverses generacions de polítics catalans a pensar sobre l'estat i com gestionar-lo.

Després de cinc segles, Maquiavel encara segueix a la trinxera, apareix en el debat diari i a les columnes dels diaris. Passat tant de temps, El Príncep encara és una cosa i el seu contrari, foc creuat que tothom reconeix com un estudi radical sobre la condició humana i la veritable personalitat del poder. Escolteu aquests dies el que diuen i fan els nostres governants -i com ens ho expliquen els periodistes-, i veureu treure el nas darrere la cortina aquell funcionari florentí que va morir pobre i oblidat de tots, i que fa cinc-cents anys acabava d'escriure un dels llibres més influents de la història.

Els veritables maquiavèl·lics

La llegenda vol que personatges tan diferents com John Fitzgerald Kennedy, Josif Stalin, Benito Mussolini, Antonio Gramsci i Silvio Berlusconi s'hagin declarat admiradors d' El Príncep ; de fet, Gramsci el considerava com el primer estudi teòric sobre la lluita de classes. De la mateixa manera, Maquiavel es va inspirar en dues poderoses personalitats de la seva època per construir el seu retrat del príncep ideal, totes dues vinculades a la Corona d'Aragó.

La primera va ser el rei Ferran II el Catòlic, el veritable creador del gran Imperi Espanyol, que va cedir al seu nét, l'emperador Carles V. Quan Maquiavel escrivia el seu tractat, feia uns anys que Ferran havia envaït la península italiana, ajudat pel rei francès Lluís XII i pel cardenal de València Cèsar Borja -el segon model de l'autor florentí-, que era el fill del Papa Roderic Borja. Segons molts estudiosos de l'obra, l'elecció responia al desig de fer fora espanyols i francesos d'Itàlia, gràcies a un governant prou fort i carismàtic -tant com Ferran o els Borja-, capaç d'assegurar la independència dels italians.