Cultura11/06/2018

“La primera vegada us vam enganyar; aquesta és la bona!”

Brad Bird imprimex un accentuat to adult a l’esperada ‘Els increïbles 2’

T. G. R.
i T. G. R.

Emeryville (Califòrnia)“Nosaltres no hem dit mai que les nostres pel·lícules fossin per a nens, això que quedi clar. El que sí que hem dit és que ens preocupa molt el nostre nen interior”, afirma el director Brad Bird (Montana, 1957) amb un somriure torçat que gairebé li esborra la galta dreta. Acabem de veure Els increïbles 2-que arribarà als nostres cinemes el 3 d’agost- i, més enllà del terrabastall tecnològic que converteix la seva antecessora en un gerro xinès, el to adult del film és marcadament més pronunciat que en els últims films de Pixar (amb l’excepció d’algunes parts de Coco ): “Volíem fer moltes coses, en aquesta segona part: volíem donar més protagonisme a la dona, volíem atrevir-nos a anar més lluny amb la narrativa, volíem travessar línies vermelles en l’apartat tecnològic. Resumint: després de 14 anys teníem moltes, moltíssimes ganes de complicar-nos la vida”, admet el director de la primera entrega, un general de Pixar des del 2004, quan va ser fitxat per a la causa pel llegendari Steve Jobs, que es va entusiasmar quan va veure el debut del de Montana, El gegant de ferro (1999).

Bird s’asseu amb l’ARA per parlar de la companyia, dels superherois i també de John Lasseter. El que havia sigut llum i guia de Pixar des de la seva fundació acaba d’anunciar que deixa el càrrec de director creatiu arran d’uns comportaments fora de lloc amb diverses dones al llarg de l’última dècada. Abans de saber això, Bird deia: “Seré molt breu: el John és Pixar. Jo no seria aquí sense ell, i espero que tot plegat es pugui solucionar. Res més”.

Cargando
No hay anuncios

Un èxit de 600 milions

La primera pel·lícula d’Els increïbles presentava la família Parr, de Metroville, dos superherois amb tres fills i ganes de salvar el món. Va superar els 600 milions d’euros de taquilla. Bird afirma: “Volia crear una seqüela que fos familiar però també imprevisible, amb les meves percepcions sobre el que significa ser pare, basant-me en tots aquells factors que no pots controlar quan formes una família”. El film arrenca amb els Increïbles a l’atur després que la ciutat hagi prohibit els superherois, fins que un misteriós personatge els fa una oferta que no poden rebutjar. “Ens podem permetre ser més ambiciosos, més complexos, i això és el que hem fet realment. Una de les coses que agrada més d’aquesta pel·lícula és que a nivell personal connecto d’una manera molt profunda amb els personatges, i això és una cosa que no puc dir sempre”, afirma mentre es mira els seus productors, asseguts a banda i banda, com una guàrdia pretoriana silenciosa.

Cargando
No hay anuncios

El realitzador és de respostes llargues que a vegades s’interrompen abruptament per donar pas a alguna reflexió que no estava inclosa en la pregunta, però quan li esmenten l’autor de l’esplèndida banda sonora, Michael Giacchino, Bird s’esvera. “Això posa-ho en majúscules: la quantitat de referents i estils que domina en Michael, de Bond a Lalo Schifrin, del folk al calipso, no crec que tingui comparació en el cinema modern. Sense la seva banda sonora no hi hauria pel·lícula, i no és conya”, diu el director, posant-se bé les ulleres després de l’atac d’entusiasme.

Per què 14 anys entre una pel·lícula i l’altra? “Perquè tots hem estat ocupats en altres històries. Quan hem tingut el guió que tots volíem i el forat a les agendes, l’hem fet. Això sí, l’únic que vull dir als teus lectors és que amb la primera us vam enganyar; la bona és aquesta!”, assegura rient Bird. El director de la pel·lícula, que a més ha dirigit una entrega de Missió impossible i Ratatouille -“Em vaig perdre quan tots els bandarres del meu equip van anar a París a visitar restaurants i atipar-se com lladres per documentar-se, maleïts siguin”-, considera El gegant de ferro la seva obra més important.

Cargando
No hay anuncios

“Sense El gegant de ferro jo no seria aquí ara mateix parlant amb tu. És una pel·lícula que encara no entenc com em van deixar fer, com vaig acabar i com va arribar a estrenar-se. I és la pel·lícula que m’ho va donar tot”. I abans de marxar a seguir treballant en la postproducció s’acosta al periodista i li diu: “Adults, no us perdeu aquesta pel·lícula. Flipareu”.