Perejaume i CaboSanRoque juguen al Palau de la Música

BarcelonaLa trajectòria d’exposicions d’art contemporani del Palau de la Música inclou grans artistes nacionals i internacionals com ara Antoni Llena, Jaume Plensa, Antonio López i Louise Bourgeoise. Però cap com la que obre les portes aquest dimarts tenia un vessant social tan potent i una troballa estètica que és una d’aquelles idees que pot passar desapercebuda perquè és evident: CaboSanRoque fa sonar l’obra de Perejaume Un nom, consistent en un rotlle de paper de 29 metres on hi ha encadenades les signatures d’un grup de cuidadors i usuaris de la Fundació Pere Mitjans. Laia Torrents i Roger Aixut, les dues ànimes de CaboSanRoque, ho han aconseguit posant-li al damunt la partitura per a pianola de la Polonesa op. 53 de Chopin i tapant tots els forats que coincidien amb les signatures. “Al llarg de la peça apareixen diferents personatges musicals: hi ha parts que sonen com Pat Metheny, una altra com Carles Santos al piano, i en unes altres pots reconèixer la Polonesa”, afirma Roger Aixut. Una de les raons per les quals CaboSanRoque va triar aquesta peça és que la longitud de la partitura és similar a Un nom. “És una partitura molt coneguda i té una gran dificultat tècnica”, diu Laia Torrents.

Curiosament, la sinuositat de les signatures coincideix força amb el rang elevat de notes de la música de Chopin. I posar en diàleg el virtuosisme del compositor polonès amb persones “que estan en una situació de discapacitat”, com diu Jordi Cerrada, coordinador d’un dels centres de la Fundació Fundació Pere Mitjans, és una lliçó de generositat. Abans d’Un nom, la fundació va col·laborar amb companyies com La Fura dels Baus i esdeveniments com la fira Arts Libris. Perejaume recorda que per als grans de casa fer una signatura era “una cerimònia” i que la suma del nom i la rúbrica que la compon és “com una planta i l’arrel a sota”. També diu que amb Un nom ha convertit en col·lectiu un gest “molt individual”. L’origen d’Un nom es remunta a un projecte anterior amb la fundació, i en la línia del seu interès pel territori afirma que l’obra és “un horitzó toponímic” de 29 metres. Per al director de la Fundació Lluís Coromina, Ricard Camps, aquest projecte reflecteix “el paper articulador” de la cultura.

Una obra "molt participada"

Perejaume i CaboSanRoque van treballar desinteressadament, i l’obra, composta pels dos rotlles i l’àudio de la nova peça musical, va tirar endavant gràcies al suport de la Fundació Lluís Coromina, la seu barcelonina de la qual acollirà la peça després que l’exposició tanqui les portes del Palau de la Música el 19 de gener. “Un nom és una obra molt participada”, explica Perejaume, que amb aquest treball torna al Palau de la Música després d’Alzina muntanera, una acció plàstica amb música composta expressament per Pascal Comelade que va presentar el 2015. “Cada nom dona l’entrada al següent”, diu l’artista.

Si per a Perejaume la successió dels noms evoca un horitzó, CaboSanRoque va portar el projecte al seu terreny amb idees com “fer callant o fer deixant de fer”, com diu Aixut per haver silenciat alguns dels forats de la partitura per crear-ne una de nova. “Vam fer una obra de dues obres anteriors, o vam deixar de fer", diu el músic. Un altre element recurrent en l’univers de CaboSanRoque que es pot trobar en Un nom és com saben convertir en instruments musicals les màquines més insòlites i com treballen amb sons autòmats creats per aquestes màquines.