La primera antològica de Colita, a la Pedrera

BARCELONALa Pedrera dedica la primera exposició antològica a la fotògrafa barcelonina Colita (Isabel Steva Hernández). Amb el títol 'Colita, perquè sí!', l'exposició reuneix 107 fotografies i documentació gràfica (llibres, discos i cartells), que, segons la comissaria Laura Terré, "posen de manifest la versatilitat de la seva feina a través d'una mirada carregada d'intenció, intel·ligència i d'humor". La mostra recull 50 anys de feina, des que als anys 60 va començar a treballar professionalment.

El viatge en el temps comença amb dues parets plenes de contactes fotogràfics, una paret amb les fotos més íntimes i privades de Colita -"amiguets i parentela", ha resumit- i no gaire lluny una vitrina atresora les càmeres que ha utilitzat al llarg de la seva vida. La primera li va regalar el pare quan tenia 12 anys: "Només em regalava càmeres de fotos, d'escriure i guitarres, i no nines, per no educar-me com una imbècil".

A la primera part es poden veure fotografies curioses com les xemeneies de la Pedrera de Gaudí entre roba estesa (1982), un símbol franquista tirat en un camp que titula 'Aranya falangista' (1979) o un grup de cames del públic que va acudir a l'Estadi Olímpic en els Jocs del 92.

Deixeble d'Oriol Maspons

Colita es va iniciar en la fotografia en els anys 50 de la mà d'Oriol Maspons, Julio Ubiña i Xavier Miserachs, amb qui va començar a treballar com a ajudant el 1961, un any abans de fer els retrats dels personatges de la pel·lícula 'Los Tarantos', de Francesc Rovira Beleta.

En aquell rodatge va descobrir el flamenc, que es va convertir en tema central de la seva carrera, com testifiquen a l'exposició un retrat de Carmen Amaya, fotografies del rodatge de 'Los Tarantos', el Somorrostro, els gitanos barcelonins, Antonio Gades i La Chunga a Madrid o les fotografies que va fer per al llibre 'Luces y sombras del flamenco', de José María Caballero Bonald.

Integrada en el món intel·lectual, progressista i feminista barcelonins, Colita va fer la crònica gràfica de l'anomenada Gauche Divine i va realitzar el 1971 l'exposició 'La Gauche qui rit', que es va clausurar per ordre governamental l'endemà de la seva inauguració.

Colita destaca en el gènere del retrat i davant la seva càmera passen els germans Terenci i Anna Maria Moix, Orson Welles, Ana María Matute, els joves cantautors de la Nova Cançó, artistes com Ocaña o Paulovsky i escriptors com Gabriel García Márquez. No menys curioses resulten les fotos 'Jorge Herralde amb les seves secretàries Coral Majó i Anna Bohigas' (1970), en la qual elles, ajupides, mostren les calces als peus de la taula de l'editor; la d'un Juan Marsé assegut al seu balcó amb xancletes (1971) o la de Jaime Gil de Biedma envoltat dels seus gossos.

El visitant pot contemplar alguns dels seus treballs de premsa (Siglo XX, Destino, Triunfo, Fotogramas), els seus treballs per al món del cinema en pel·lícules com 'El cadáver exquisito', 'Morbo' o 'Los crueles', o les seves col·laboracions amb la discogràfica Edigsa, impulsora de la Nova Cançó, amb portades de discos de Serrat, La Trinca, Guillermina Mota, Ovidi Montllor, Raimon o María del Mar Bonet.

Els últims anys del franquisme i primers de la transició la càmera de Colita es fa ressò dels canvis polítics: manifestacions polítiques, socials, feministes, actes electorals, polítics catalans en la tancada a Montserrat, la mort de Franco. Amb la democràcia, Colita centra gran part de la feina en el paisatge urbà de Barcelona i la seva àrea metropolitana.