Pretty Yende: “L’òpera pertany al poble”

BarcelonaDe cantar a l’església del seu poble a Sud-àfrica a fer-ho al Met de Nova York o la Royal Opera House de Londres. I tot gràcies a un anunci de British Airways en què sonava el Duet de les flors de l’òpera Lakmé de Léo Delibes. Lakmé de Léo Delibes. Només van caldre aquells 30 segons perquè Pretty Yende, nascuda el 1985, decidís estudiar cant en lloc d’administració. Aquesta nit serà al Festival de Peralada per oferir un recital amb el pianista Michele d’Elia. Al programa hi ha Rossini, Bellini i Liszt, entre d’altres.

Per què agrada tant la teva història?

Perquè és emocionant veure que el que se suposa que és impossible s’ha fet realitat. Per a mi, aquell anunci va ser la clau per entrar al món de la música.

Es parla de la necessitat d’obrir l’òpera al mainstream i de renovar un públic tradicionalment d’edat avançada. Com es pot fer?

Educació. Educació. Educació. I exposició als mitjans! Que l’òpera pugui emprar les mateixes plataformes de difusió i màrqueting de la música popular. A més, cal que s’ensenyi des de ben joves que l’òpera no és una cosa d’elits o de certes races, sinó que pertany a tothom; és un regal per a l’ànima i és universal. Seria una llàstima que es quedés només en certs cercles.

Parles dels mitjans. Què en penses dels programes televisius de talent que han descobert artistes com Paul Potts i Susan Boyle?

Poden tenir un efecte negatiu i positiu. Negatiu en el sentit que veus un concursant que segurament no ha pogut estudiar cant. Per tant, ensenyes al públic la meitat de com podria sonar un cantant professional. Però també és positiu si mires l’impacte que aquests programes tenen entre el públic, que s’emociona escoltant com canten els temes clàssics. Així t’adones del poder que té aquesta música. L’òpera pertany al poble, només necessita més aparadors i oportunitats.

Pertanys a una nova generació de cantants que són joves, llestos i que han crescut lluny de l’òpera, com Ryan Speedo i Wallis Giunta. Què en penses?

No hi ha res de diferent en nosaltres, però hem sabut aprofitar oportunitats que fins ara no hi eren. El món s’està fent petit, pel que fa a distàncies. Les gires són mundials, els càstings es fan aquí i allà, tenim tot tipus d’informació a l’abast, veiem òpera en streaming... És un gran moment, perquè hi ha gent de diferents contextos i races actuant. Nosaltres ho aprofitem i ens emociona formar-ne part. Esperem contribuir a canviar aquest món meravellós que és l’òpera.

¿Internet contribueix als petits canvis?

Absolutament. Molts companys han tingut una oportunitat gràcies als vídeos que penjaven. Algú els va veure i els va donar una oportunitat. L’aspecte negatiu és que estàs molt exposat. Saps que tot el que fas bé, però sobretot el que fas malament, serà allà, com quan vaig caure escales avall el dia que debutava al Met! La generació daurada de l’òpera estava molt més protegida en aquest aspecte. A nosaltres se’ns jutja de seguida i això suposa molta pressió. Però també et fa més fort i segur.

En els últims anys ja no és estrany veure solistes negres als grans teatres. L’òpera es posa al dia?

No ens hauríem de separar per la pigmentació de la pell o per l’idioma que parlem. El món de l’òpera intenta adaptar-se, donar veu a artistes més enllà del color de la seva pell. Si mires la meva carrera, veuràs que és bastant sorprenent, els rols que he interpretat... Per exemple, he sigut la primera soprano negra a interpretar Rosina a El barber de Sevilla o Lucia a Lucia di Lammermoor. I no soc l’única. Els directors estan sent més valents i donant noves oportunitats. Són petits grans canvis!

A journey és el teu primer disc, un diari sonor d’aquelles obres que han marcat el teu camí, com el Duet de les flors.

Enregistrar el disc m’ha ajudat a veure com va començar tot. No canviaria res del camí! La ment sol oblidar les coses, per això aquest disc m’ajuda a recordar com he arribat fins aquí i totes les coses precioses que m’han passat. Puc veure com s’ha fet realitat tot el que m’havien dit que no podria ser, l’impossible.

Vas guanyar el concurs de cant de Montserrat Caballé i sabem que t’agrada molt la “tonalitat hipnòtica” que dius que té.

M’agraden tantes coses d’ella! Té una ànima molt rica, sempre omple els llocs amb amor, rialles i gràcia. I té un so tan únic que, quan canta, sembla que la veu no provingui d’un sol lloc sinó de tots els racons de l’auditori. Estic molt agraïda per haver-la conegut i perquè els seus consells encara m’acompanyen i m’ajuden a créixer com a professional.