Els premis de Gandia estudien la costa valenciana

Barcelona“Lluny de terra els blaus guien / la proa a l’infinit, / el vol nou de les ales / a l’esfera del cel. / Cap dels rumbs ens indica / els cercles del retorn”. Teresa Pascual en té prou amb sis versos per delimitar l’absència a Vertical, amb què ha guanyat el 56è premi de poesia Ausiàs March de Gandia. El llibre, que es mira la costa valenciana de ben a prop, igual que fa Víctor Labrado a Veus, la mar, 49è premi Joanot Martorell, va néixer a partir de la mort del pare de l’autora del Grau de Gandia. “Ell va ser patró de vaixell -recorda-. El primer significat del títol té a veure amb la torre del rellotge del moll de la ciutat, però Vertical també apel·la al sentit global del poemari, perquè és una línia que es pot projectar cap amunt i cap endavant”.

“Tan sols roman la torre vertical / d’aquell rellotge amb les hores tan lluny / que sols tu, pare, aconseguies veure, / tan dret, quiet, com si apuntares lluny / entre els palets de caixes de taronja / i grues que clamaven contra el cel”, escriu a la secció final del llibre. “Aquesta torre ha acompanyat la vida de moltíssima gent de Gandia -explica Pascual-. Som part dels costums i les formes de vida dels qui ens han precedit. L’absència del pare va indicar-me la pèrdua d’un vocabulari i una cultura que en part he volgut conservar”. Vertical és també un diàleg amb la mare i la generació que va patir la postguerra: “Heu parat taula amb els trossos de fam / multiplicat el pa d’un evangeli / que mai no ha fet la cua amb la cartilla / de racionament de la injustícia”.

Dos autors, una sola generació

Nascuda el 1952, Teresa Pascual es va llicenciar en filosofia i va debutar amb Flexo (Gregal, 1988). Des de llavors ha publicat vuit llibres més, entre els quals hi ha El temps en ordre (Proa, 2002), Rebel·lió de la sal (Pagès, 2008) i València Nord (Edicions del Buc, 2014). Forma part de la mateixa generació que poetes com Marc Granell i Josep Ballester i narradors com Ferran Torrent, Rafa Gomar, Toni Cucarella i Víctor Labrado. Aquest últim ha publicat una desena de llibres en editorials amb seu al País Valencià, com ara La mestra (3i4, 1995) i No mataràs (Bromera, 2015), amb l’excepció de Quan anàvem a l’estraperlo (Angle, 2004) i Veus, la mar (Edicions 62), que parteix de les converses de l’autor amb patrons de barca nascuts a la dècada dels 30 del segle XX per rescatar el món de la pesca. “Cada vegada som més turistes davant la mar -diu Labrado-. Si mirem una mica enrere veurem que les barques de cabotatge eren la comunicació més habitual entre Catalunya i el País Valencià. Però des de fa un temps s’han imposat les autopistes”.

Labrado cita entre les seves influències El rem de trenta-quatre, de Joaquim Ruyra. Si l’autor de Blanes observava el món pescador del tombant del segle XIX, l’autor de Veus, la mar arrenca una mica abans de la Guerra Civil i arriba fins a les últimes generacions que han sortit a la mar. “En poques dècades s’ha passat del neolític al món postindustrial -assegura-. Els personatges del llibre van començar pescant en vaixell de vela i ara tenen set o vuit màquines al pont de comandament”. Entre els encerts d’aquesta “novel·la de no-ficció” hi ha la recuperació del valencià genuí dels pescadors, en vies d’extinció, i un entorn ple d’aventures que tenen el valor afegit d’haver passat de debò.