Premio Nacional a la “desolació” per a Rafael Chirbes
BarcelonaAmb En la orilla (Anagrama), el valencià Rafael Chirbes no només ha aconseguit un petit fenomen de vendes que ha funcionat gràcies al boca-orella -estimulat per la descripció contundent del context social i econòmic actual-, sinó que ha acumulat diversos premis a obra publicada: després de guanyar el de la Crítica i el Francisco Umbral acaba de ser reconegut amb el Premio Nacional de narrativa 2014, que atorga el ministeri de Cultura i que està dotat amb 20.000 euros.
“La culpa de l’èxit de la novel·la és dels temps que corren -deia ahir-. Coincideix amb la desolació del país. En la orilla és una novel·la difícil, dura, poc agraïda i poc complaent. Vaig pensar que no agradaria, però les novel·les s’entenen durant el temps en què són publicades. És per això que vull donar les gràcies al jurat que l’ha valorat, perquè sé que és una obra difícil de domesticar”. Presidit per María Teresa Lizaranzu, el jurat estava integrat, entre d’altres, per Carme Riera, Julia Otxoa, Javier Rodríguez Marcos i José María Merino, guanyador de l’anterior edició amb El río del Edén.
Crisi i corrupció
En la orilla dissecciona l’Espanya de la crisi i la corrupció a partir de sis personatges. Cinc d’ells treballaven a la fusteria de l’Esteban, que ha de tancar el negoci a causa de les penúries del sector de la construcció. Aferrats als 400 euros del subsidi, a la beneficència i a la impotència de no poder subsistir, els treballadors exposen les seves complicades vides -i el malestar creixent- alhora que l’antic amo prova de retardar l’embargament dels béns i ha de cuidar el seu pare. Quan va començar a escriure, Chirbes només tenia clar que a la novel·la hi sortiria un pantà, l’abocador on durant dècades s’havien anat acumulant els residus de la bombolla immobiliària i la carronya dels animals. “No sóc un novel·lista professional, no faig esquemes -admet-. En aquest sentit sempre dic que sóc un autor proustià: sé el que escric al mateix temps que ho escric. La pròpia escriptura és l’aprenentatge del que estàs escrivint, i això crec que fa que quan acabes una novel·la no has explicat una història que no tenia a veure amb tu, sinó que d’alguna manera t’has espremut a tu mateix”. Tampoc sap com va concebre la història: “No l’he escrit perquè sigui valencià. Hauria pogut estar ambientada a la Catalunya de Jordi Pujol, a l’Andalusia dels expedients de regulació d’ocupació o al Madrid d’Esperanza Aguirre”. El pessimisme de l’autor no s’ha aigualit gens ni mica: “Crec que continuem igual o encara pitjor. Ja no ens sorprèn res, perquè som realistes”. Chirbes apunta la classe política com a gran responsable del desgavell actual. “Ens han portat fins aquí”, reconeix, abans d’afegir que el moment actual és el “de la desaparició de la segona Restauració, una època semblant a la de finals del segle XIX, quan Cánovas i Sagasta s’enfrontaven”.
Nascut el 1949, l’escriptor va debutar amb Mimoun (1988) i ha publicat novel·les com Los disparos del cazador (1994) i assajos com El novelista perplejo (2002). Amb En la orilla ha tancat la trilogia dedicada a l’Espanya contemporània, que havia començat amb La larga marcha (1996) i havia continuat amb Crematorio (2007).
