“Abans preferia el cinema a la vida, però ara ja no”

BarcelonaQuan Bertrand Tavernier arrenca a parlar no hi ha qui l’aturi. Els seus 75 anys i una salut delicada no poden frenar el riu d’idees i anècdotes que explica el director francès, un apassionat del cinema que abans de dirigir va exercir de crític a Cahiers du Cinéma i Positif i va escriure amb Jean-Pierre Coursodon el monumental 50 años de cine norteamericano (Akal). Fa un mes Tavernier estrenava a Canes la seva mirada personal sobre la història del cinema francès, el documental Voyage à travers le cinéma français, però ahir era a la Filmoteca de Catalunya per presentar el cicle Bertrand Tavernier: el cinema i res més, que fins al 14 de juliol repassarà 10 títols de la seva filmografia posant-los en relació amb 12 obres mig oblidades del cinema francès. Ell, però, treu ferro a la seva cinefília. “A l’hora de dirigir no sóc gens cinèfil -diu-. Quan filmo, el que m’interessen són els temes i els personatges. L’actor Philippe Noiret, el protagonista d’ El rellotge de Saint Paul, el meu debut, temia que la meva cinefília bloquegés la nostra relació. Però mai he fet cap homenatge o cita cinèfila”.

En el cicle de Tavernier a la Filmoteca hi ha algunes de les seves pel·lícules més memorables: Capità Conan, La vida i res més, Avui comença tot... La tria inclou cinema bèl·lic, històric, policíac i drames romàntics, un eclecticisme genèric presidit sempre per un humanisme profund. “Faig pel·lícules per aprendre coses que no sabia -explica-. Pot ser una història sobre un mestre, el dia a dia d’un ministre, la feina d’uns policies de narcòtics... En aquest últim cas, el de Llei 627, m’interessava que el primer ministre de França afirmés que la prioritat del país era la lluita contra la droga i que els policies responsables treballessin en barracons atrotinats amb material reciclats i sense preparació específica. Era el moment de la cultura de l’estadística, que va empitjorar amb Sarkozy. Un exemple: van eliminar les cadires de les comissaries on es feien les denúncies perquè la gent gran es cansés de fer cua i ho acabés deixant estar. Les denúncies van caure un 15%, però els crims no van minvar pas”. Quan Lionel Jospin va veure Llei 627 va creure que donava una visió massa negra de la realitat. Tres anys després perdia les eleccions. “En realitat, era ell qui ho veia tot de color de rosa”, etziba irònic Tavernier.

Les pel·lícules franceses del cicle que acompanyen les de Tavernier inclouen autors com Maurice Tourneur ( La mà del diable, 1943), Jean Grémillon (Pattes blanches, 1949), Jean Delannoy ( Macao, l’infern del joc, 1942)... No és casualitat que no hi hagi cap director de la Nouvelle Vague. “Jo vaig treballar per a Godard i Chabrol i m’estimo molt algunes de les obres de la Nouvelle Vague, però ja són prou conegudes. La selecció del cicle se centra en l’època anterior, en directors que han quedat una mica marginats i eclipsats per la Nouvelle Vague”.

Aprenent a transgredir

Tavernier comparteix amb els directors de la Nouvelle Vague l’amor pel cinema nord-americà. Però això no ha americanitzat pas la seva obra. “El cinema americà m’ha ajudat a fer pel·lícules realment franceses -afirma contundent-, perquè la força que hi havia en les pel·lícules americanes era precisament que eren realment americanes, no imitacions. D’aquestes pel·lícules també n’he après a transgredir les regles, perquè els grans directors transgredien les regles de Hollywood, com ara el principi de resolució. Per això, els finals dels meus films sempre són oberts”.

El director francès és un entrevistat generós i amable, potser perquè fins al 1972 va treballar com a agregat de premsa independent entrevistant cineastes de tot tipus. “Robert Parish era adorable i molt pròxim, però el més precís i concret va ser Henry Hathaway, un home formidable. L’entrevista amb John Ford va ser tant còmica com dramàtica, una lluita ferotge contra l’alcohol, que havíem d’amagar-li perquè es mantingués dret. L’episodi em va servir d’inspiració per Al voltant de la mitjanit”. El cineasta de qui més va aprendre, tanmateix, va ser del seu amic André de Toth. “Em va donar consells molt valuosos per rodar a Romania. El primer, que no em pensés que faria treballar els romanesos. «Stalin no ho va aconseguir, així que no somiïs que tu ho faràs. I sobretot, no et refiïs del que et diuen: fins que no hagis vist el que vols, no existeix». I tenia raó!”

Als 75 anys, Tavernier continua en plena activitat. Tot i la seva gran filmografia, encara no té una obra mestra, immortal, que el situï en el panteó dels genis. Woody Allen, per exemple, ha afirmat més d’un cop que ell no canviaria ni un sol any de la seva vida per dirigir una pel·lícula a l’altura dels clàssics de Fellini o Dreyer. “Em costa de creure, venint d’un director com Allen, que porta dècades fent una pel·lícula a l’any. En el meu cas és veritat, jo abans preferia el cinema a la vida, però ara ja no. Ara valoro més la vida. En tot cas, no et refiïs mai de les declaracions d’un director de cinema”.