Empar Moliner: “Prefereixo picar pedra a Sibèria que anar a les llistes d’un partit polític”

Ja fa 25 anys que Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) va publicar el seu primer llibre, L’ensenyador de pisos que odiava els mims. Després han vingut els premis Josep Pla, Mercè Rodoreda i Ramon Llull, i més d’una desena de llibres que l’han convertit en una de les escriptores catalanes més populars. La seva columna és de les peces més llegides cada dia a l’ARA, perquè sempre hi trobes una idea que et fa pensar, una manera irreverent, irònica i apassionada d’observar la quotidianitat. En aquesta conversa, la mirada de l’Empar no es dirigeix cap als altres, sinó cap a ella: alegries, crisis, addiccions i alguna oferta política.

Últimament, si no sabessis que tens 57 anys, quants diries que en tens?

— De vegades em sorprenc: “Tinc 57 anys, per què em segueixo comportant com una adolescent?”. Però després penso que tinc tot el dret del món a fer-ho. Mira, a la cua de la vacuna, en un pavelló de la Fira de Barcelona, hi havia tota la meva generació, vaig mirar-me’ls i vaig pensar: “Hòstia, els veig guapos!”. I molts, com jo, anaven amb caçadores de cuir. I sí, què passa, anem amb caçadores de cuir i seguirem anant als concerts. Ara estic llegint la magna biografia de Josep Pla i veus que ell, poc abans dels 60, es considerava vellíssim, però vellíssim, i el que més veu en la gent és la vitalitat, perquè ell creu que no en té. Tu quants anys tens?

Jo, com tu, soc del 1966.

— Com Maria de la Pau Janer, però ella està més bona que nosaltres. És d’una altra raça. 

T’he sentit a dir que ets una persona addicta. Explica’m les addiccions que tinguis i l’última que hi has afegit, en aquesta llista.

— Jo crec que el que mou la meva vida són dues coses: la lluita contra l’avorriment i l’exagerada curiositat. Hi ha coses, ara que soc vella o gran, que em fan flipar, i abans no. Addiccions? La lectura n’és una. Tot comença com un hàbit i acaba sent una addicció. Llegir, escriure, el món del vi, i poca cosa més, ara.

Córrer, ja no?

— Ara ho faig menys, perquè hem fet un canvi de casa i he perdut les amigues amb les que corria. Ho he de tornar a fer. Córrer, com llegir, demana una persistència. Ara estic més amoïnada que mai per la lectura. Ara es llegeix d’una altra manera. Quan deien que la tele ens faria perdre el llegir, jo pensava que no, jo miro la tele i llegeixo. Però el mòbil és una altra cosa, ho veig molt bèstia. 

Tu saps veure quan has de fer l’última copa?

— No, mai, mai. Als meus amics sempre els dic que preferiria no sopar que fer règim. De tota manera, el vi no és un destil·lat, és una cosa diferent, no és “va, anem a emborratxar-nos de vi”. El vi és una cultura, un paisatge, moltes coses.

Quina és l’última vegada que has pensat: “Potser bec massa”?

— Tots els metges et diuen els grams que en pots prendre i jo sempre els pregunto si es poden acumular, si pots estar de dilluns a dissabte sense beure res de res i el diumenge prendre’t uns vins dinant. Jo un bon àpat sense vi no me l’imagino.

Però a vegades t’ha preocupat, això?

— Ho has de tenir present. Hem de vigilar perquè no ens ho prohibeixin mai. És el mateix que amb el menjar. Jo no m’he mirat mai el colesterol, val més. 

Quina és la sensació que et queda després d’escriure l’última frase d’un llibre?

— Ja entenc el que dius, però encara queden mil decisions per prendre i puc canviar coses. No vaig per ordre cronològic. La celebració saps quan és molt maca? A la correcció de galerades. Jo la vull en paper, me’n vaig a un bar de vins o una cocteleria, i em demano una copa de bombolles o un còctel i em poso allà a corregir. Aquest moment sí que és bonic.

Empar, quina és l’última vegada que et van oferir anar a les llistes d’un partit polític?

— Ah, fa molt, d’això, ja vaig veure que no podia ser. Era Junts pel Sí, però no me’n recordo qui va ser que em va trucar. Vaig dir: “Ah, sí, estupendament”.

Però et van oferir anar a les llistes per sortir de diputada?

— No, jo crec que no, devia ser tancar les llistes, fer una mica el paperot. 

Per què vas dir que no?

— Perquè m’impedia fer coses que m’agraden, com escriure cada dia en un diari o anar a la tele, que en aquell moment necessitava els diners i hi anava més que ara. Però ho vaig pensar tard. Quan em van trucar, estava en un càmping i vaig dir: “Ah, sí”. No se’m va ni acudir que fos incompatible, mira si soc burra.

Doncs què et va fer dir que sí d’entrada?

— No ho sé, em feia una il·lusió màxima que l’independentisme estigués unit. Això no ens tornarà a passar mai més, no? 

I no t’ho han tornat a oferir?

— No. Jo ara, en aquest moment de la vida, ni de broma, però és que ni de broma. Prefereixo anar a picar pedra a Sibèria. Perquè, d’alguna manera, la política no sé molt bé què és, ara. Em llegeixo els articles del Toni Soler, que m’encanten, i veig com li agrada la política. O els del Ferran Sáez Mateu, editorials de l’Esther Vera, les anàlisis del David Miró, m’admiren, però jo no soc capaç.

Trobes que la política ara està en un altre moment que el 2015?

— D’entrada, em fot molt la idea aquesta dels pressupostos. Jo seria partidària que si guanya aquest, aprova-li els fucking pressupostos i deixa'l fer. Entenc que guanyarà algú i hauran de pactar, no? Doncs que facin una campanya i ens expliquin amb qui pactaran i amb qui no.

Tu vas dir que no i un dels últims que ha dit que sí és el Tomàs Molina. Què li diries?

— No ho sé. És possible que surti o és possible que no surti, tampoc ho sé, això. Suposo que en la política, com en la literatura, hi ha d’haver un equilibri entre els mediàtics i els no mediàtics. I suposo que la seva idea és la preocupació pel canvi climàtic i potser des d’Europa s’hi pot lluitar més que des d’aquí. Entrevistant gent del vi, no hi ha ningú que no t’expressi aquesta preocupació bestial.

Quina és l’última gran alegria que has tingut?

— La meva filla em dona alegries molt bèsties, però molt idiotes. Les notes, una cosa tan burra com les notes, em fan posar molt contenta. Fa Humanitats, jo no hi vaig influir, però m’agrada que faci llatí i grec i literatura, llavors les notes m’han alegrat. També saps què? L’altre dia van arribar els drets d’autor de l’últim llibre, Benvolguda, que ja va guanyar un premi, i vaig tenir una il·lusió màxima. Són uns diners que considero com un regal i com a tal seran emprats. I ara també he fet un viatge a la Borgonya, que feia molt temps que no podia viatjar. Això ha sigut molta alegria.

I quina diries que ha sigut la teva última crisi?

— A veure, a mi em fa patir bojament el dia a dia econòmic. Molt, molt, molt. Soc una pària, no tinc estalvis, em costa estalviar per mil raons i m’angoixa molt aquesta qüestió. Després també em passa una cosa, que et deu passar a tu, que al meu voltant alguns amics estan malalts. Hi ha malaltia i mort, i això no ho portem bé. D'amics amb càncer ara en tinc dos. Amics que han superat càncers, també. Tot això només t’ensenya una cosa: la vida és espectacular [se li neguen els ulls]. Ostres, ara m’ha vingut emoció. Perdona, eh... Soc una vella sentimental.

M’agrada que diguis que la vida és espectacular i no que la vida és una merda.

— La vida és increïble, la vida és increïble. Al personatge de Benvolguda li vaig posar una cosa, que jo comparteixo: jo ara, a aquesta edat, veure sortir el sol, em faria aplaudir. Diria: “Bravo, que bèstia!”. I, mentrestant, aquí al costat bombardegen. Ja sé que el que estic dient és d’una gran simplicitat, però potser l’única manera de no tornar-se boig és tornar-se simple, amb aquestes coses. Com pot ser que tu tens un amic que està intentant curar-se per seguir bevent vi junts quan puguem i celebrar-ho, i aquí al costat ara bombardegen, ara tiren ajuda humanitària amb avions i la gent s’hi llença com bèsties... Diuen que a Gaza les mares estan bullint herbes per poder donar de menjar els nens... És boig, és molt boig.

Quina és l’última imatge que t’ha quedat gravada de la teva infància?

— Jo tinc una infantesa rara. No és una infantesa normal i corrent. El nostre pare i la nostra mare s’han mort, som sis germans, i jo vaig marxar de casa als disset anys amb una companyia de saltimbanquis que passaven per allà, que es deia La Farinera. Saps allò que diuen que la pàtria és la infantesa? Doncs jo tinc una pàtria que no és meravellosa. Potser les imatges emocionants que tinc tenen a veure amb el meu avi explicant-nos la guerra, el meu avi renegant. Era valencià i deixava anar uns renecs espectaculars: “Mecaguen el pagès que va plantar el blat per fer la primera rehòstia consagrà!”. Te n’explicaré una altra, que potser els lectors de l’ARA ja se la saben. Els nostres veïns tenien diners normals, nosaltres no en teníem tants. I van anar a la Garriga a comprar una habitació per la nena que feia la comunió i jo els vaig acompanyar. Allà, a la botiga de mobles, hi havia com una habitació muntada. Ells estaven pactant si se la quedarien i jo vaig agafar un llibre que vaig veure en un prestatge: Segundo curso en Torres de Mallory, d’Enid Blyton. Era un orfenat ideal, perquè en qualsevol novel·la juvenil el que és un èxit segur és que no hi hagi pares, i si no hi ha pares, tot mola. Començo a llegir i començo a flipar. Jo era una nena molt lectora, però a casa només teníem Patufets. El senyor dels mobles em veu que estic gairebé acabant-me el llibre i em diu: “Te’l vols emportar?”. I jo per vergonya li vaig dir que no. I allà es va quedar el llibre. Després, de gran, me’l vaig comprar, però mai me l’he acabat. I no ho faré mai, perquè segurament acaba bé.

Quin record tens de l’últim Sant Jordi?

— Extraordinari, meravellós, tots són superbonics. 

No has tingut mai un mal Sant Jordi?

— Què voldria dir un mal Sant Jordi? Cada lector que fa cua és un miracle. El meu últim Sant Jordi va ser el de la pedregada, estàvem al passeig de Gràcia, i al costat hi tenia Theodor Kallifatides. El meu llibre era de tapa dura i resistia la pedra, i el seu de tapa tova. Ens vam fer molt amics. Jo vaig començar a publicar el 1999, el primer cop que firmes un llibre et sembla un miracle. Jo soc molt d’agrair. Quan un vi m’agrada, quan un llibre m’agrada, m’agrada dir-ho i m’agrada dir-li a l’autor.

Les dues últimes són iguals per a tothom. Una cançó d’El Último de la Fila.

— Ostres, és que són moltes. Et diré Insurrección, però és que n’hi ha tantes. Querida Milagros no te l’ha dit ningú? Ah, Lico Manuel [Llanto de pasión] també és molt maca, quan parla de la fàbrica de gas...

Acaba tu l’entrevista com vulguis, les últimes paraules són teves.

— M’imagino que ets una persona que, al metro, la gent se’t deu acostar a dir-te coses. Hi ha un tipus de gent a qui tothom li confessa tot, i tu ets d’aquests.

Mira, ahir una senyora pel carrer em va dir que s’havia casat tres vegades. Jo li vaig dir que ara havia d’anar de cara al quart matrimoni, però em va dir que no, que li havia quedat una bona pensió i no volia que li fotessin.

— Això és un article ben bonic.