Així és el projecte per convertir Via Laietana en un edifici contra la repressió

BarcelonaUn espai de memòria però també un lloc sobre les resistències i la repressió del present, i on atendre'n les víctimes. Així imagina l'Ajuntament de Barcelona la Prefectura de Via Laietana, segons el projecte al qual ha tingut accés l'ARA, si s'aconsegueix que el ministeri de l'Interior retiri de l'edifici històric els alts comandaments de la Policia Nacional, els administratius i tot el personal policial que hi ha ara. Fins ara s'ha negat a fer-ho, i no hi ha res que faci pensar que Interior cedirà. Fins i tot hi ha una partida pressupostària del govern espanyol de dos milions d'euros per millorar l'equipament actual. Però l'Ajuntament no dona el seu braç a tòrcer. "Estem convençuts que aquest és un espai que ha de recuperar la ciutadania i sabem per què el volem i què hi volem fer", diu el regidor de Memòria Democràtica, Jordi Rabassa. Ni Rabassa ni ningú del consistori ha pogut entrar a la Prefectura: no els han deixat.

Es desconeix com està l'equipament, si es conserven els calabossos, les sales d'interrogatoris, algun dels despatxos dels torturadors –com el del cèlebre comissari Antonio Juan Creix– o l'armari on es guardaven porres de totes les mides per apallissar els detinguts. Amb l'entrada vedada, el consistori, per intentar salvaguardar el que es pugui, ha tirat endavant un expedient per declarar la Prefectura bé cultural d'interès local (BCIL). Rabassa confia en tenir el BCIL al llarg del primer semestre de l'any vinent.

"Armar-se" contra la repressió

Què passaria si, finalment, la Prefectura es cedís com a equipament municipal? "Se'n museïtzaria la part més simbòlica, com algun calabós, la sala d'interrogatoris o, si encara existís, el despatx del Creix, però també hi hauria un espai per parlar i mostrar les resistències que hi ha actualment al món o que hi ha hagut recentment, com Tiananmen, Hong Kong o Minsk, i la repressió d'avui, com la que es produeix contra els periodistes i fotoperiodistes", diu l'historiador i museòleg, i autor del projecte, Antoni Nicolau. Es conceben, per tant, espais expositius, de reflexió, per a activitats i debats, però també d'atenció i informació a les víctimes de la repressió que cerquin instruments per ser reconegudes com a tals. "Hi ha una certa regressió dels drets i les llibertats i els qui els defensem ens hem d'armar simbòlicament", reflexiona Nicolau, que havia dirigit el Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona i l'Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC).

Nicolau confia que també hi pugui haver un arxiu que faciliti documentació perquè les víctimes de la repressió puguin demostrar que van rebre tota classe de tortures. La cigonya, amb les mans emmanillades rere els genolls i les cames flexionades; el quiròfan, amb el cos sobre una taula i el tronc penjant a l’aire, o la barra, de la qual penjaven el detingut emmanillat, eren tortures habituals a la comissaria de Via Laietana. És difícil saber quants homes i dones van ser víctimes de tota mena de vexacions a la comissaria d'infausta memòria, perquè els arxius estan tancats amb pany i forrellat a l'Arxiu Central del ministeri de l'Interior. Alguns també podrien haver-se convertit en cendres. Com recordava a l'octubre el jurista Óscar Alzaga, que va ser diputat de les Corts Constituents, Rodolfo Martín Villa va ordenar el 1977 la destrucció dels arxius dels serveis policials dedicats a controlar els militants dels partits de l’oposició franquista, els sindicalistes i els intel·lectuals que defensaven la democràcia. 

Una instal·lació artística per donar la benvinguda

Nicolau creu que serà fàcil treure envans i parets que ara separen els despatxos i imagina un accés amb una instal·lació artística concebuda per ser al carrer. "Seria fantàstic una obra de Jaume Plensa, que podria dialogar amb l'obra situada al davant del Palau de la Música", diu. Hi hauria un primer espai expositiu dedicat a la resistència de Barcelona i Catalunya a la dictadura de Franco amb fotògrafs del període i documents audiovisuals. Nicolau defensa que hi hagi un programa educatiu i d'activitats dirigit al món docent, conferències, tallers i itineraris per diferents espais de la ciutat on hi ha hagut repressió. L'espai de resistències inclouria cursos, grups de discussió, presentacions de llibres, conferències... i hauria d'estar al dia de qualsevol moviment que plantés cara a l'autoritat. I, finalment, el lloc dedicat a la repressió tindria com a objectiu la sensibilització, la reflexió, la crítica i la divulgació entre la ciutadania sobre la repressió dels periodistes i dels mitjans. "No és res tan estrany, perquè hi ha projectes semblants als Estats Units, a l'Amèrica Llatina i a Europa, que han convertit espais negatius en centres de divulgació", diu Nicolau.

Ara sí, ara no: l'actitud del govern espanyol

Hi va haver un moment, abans de l'octubre del 2017, que semblava que Interior deixaria l'edifici. De fet, hi ha una proposició no de llei aprovada pel Congrés de Diputats l'1 de juny de 2017, amb els vots de tots els grups exceptuant el PP, per convertir la comissaria en "un museu - centre memorial, documental i arxivístic de la repressió franquista". L'Ajuntament també va aprovar el novembre del 2019 una proposició no de llei sobre la reconversió de la Prefectura. Al ser dues proposicions no de llei, la policia no té cap obligació legal de complir-les.

Ara està per veure quin serà el futur d'aquest edifici del 1878, que havia estat residència d'una família burgesa i que amb la Generalitat republicana va ser la seu del comissariat d'Ordre Públic. El 1941 va ser l'epicentre a Barcelona de la Brigada d'Investigació Social, l'instrument de la dictadura per acabar amb qualsevol oposició. Als seus calabossos hi van anar a parar durant dècades homes i dones de tot l'espectre ideològic que van defensar els drets i les llibertats enfront del franquisme. Avui és un lloc de passat incòmode però també un dels màxims símbols de la sobirania estatal al bell mig del cor de Barcelona.