¿Pot Jeff Koons ensenyar-te a pintar?

La història dels artistes d’avantguarda que ensenyen –com una feina, com art o com una combinació de les dues coses– és rica i variada. Joseph Beuys concebia les conferències com a performances, i en una de famosa del 1965 va explicar obres d’art a una llebre morta. Faith Ringgold ha treballat amb estudiants de totes les edats i ha escrit llibres infantils. I ara Jeff Koons ha entrat a les aules amb 65 anys com a instructor per MasterClass, la plataforma de vídeo en què famosos com RuPaul, Natalie Portman i Usher comparteixen les seves habilitats. La matrícula costa 180 dòlars i dona accés il·limitat a la plataforma durant un any. M’hi vaig subscriure immediatament (soc fan seu), encuriosit per veure com Koons adaptava la seva gran visió a artistes amb ambicions més modestes.

Però és evident des del primer moment que el programa de Koons no és com El plaer de pintar de Bob Ross. “Què és l’art? –pregunta Koons–. “¿És pintura? ¿És escultura?” Us respondreu a vosaltres mateixos que sí, però ell segueix parlant. “L’art és el vehicle que ens deixa tenir un impacte en el món exterior, i també permet al món exterior tenir un efecte sobre nosaltres”. Koons, sens dubte, ha deixat petja com a creador. La seva escultura d’acer Conill (1986) es va vendre en una subhasta l’any passat per 74,5 milions d'euros, el preu més alt pagat per l’obra d’un artista viu. Durant una trajectòria de quatre dècades, les seves inoblidables i escrupoloses interpretacions i apropiacions de temes i personatges de la cultura de masses (globus amb forma d’animals, aspiradores, el superheroi Hulk) han guarnit els vestíbuls de museus prestigiosos, del Palau de Versalles i de les cases dels més rics.

Més 'coaching' que art

Jeff Koons és un dels pocs artistes coneguts pel seu nom. També és intensament controvertit per la seva flagrant celebració de la decadència i perquè produeix les obres subcontractant altres artistes. L’estimis o l’odiïs, ha entrat al panteó. Però els que entrin al seu programa per recollir una mica de màgia quedaran decebuts. Mentre que el xef Thomas Keller ensenya a fer uns ous remenats a MasterClass i l’estrella de tenis Serena Williams guia els espectadors a cops de raqueta, Koons fa de mentor personal i venedor. Ell vol que tinguem èxit i vol que siguem feliços. “Sisplau, trobeu una veu pròpia en la vostra feina, perquè tothom depèn de vosaltres", diu. Segons la filosofia de Koons, per tenir èxit fent art has d’acceptar-te a tu mateix per poder perseguir els teus interessos obertament.

“Tot el que heu fet fins ara és espectacular”, explica. Si fa no fa, RuPaul dona el mateix consell. “Penseu que sou perfectes tal com sou!”, diu Koons en una part de la classe dedicada a com cridar l’atenció sobre un mateix. Als que coneguin l’obra de Koons aquests trivialitats els deuen sonar, però la seva franquesa implacable és impressionant i inquietant a la vegada. Vestit completament de blau marí, durant una gran part del programa seu en espais buits de l'estudi. Em vaig trobar a mi mateix fent que sí amb el cap inconscientment mentre comparava un cendrer que li agradava de petit amb una dona amb les cames en l’aire o amb La Pietat de Miquel Àngel. “Com pot ser menys que aquesta obra d’art de Miquel Àngel?", diu. “És igual”. De debò?

Els 13 episodis estan dedicats a diferents aspectes per fer i entendre art. A Davant la tela en blanc, Koons explica: “M’agrada començar amb una idea”. A El poder del color aprenem que “el color és una de les eines principals d’un artista per comunicar-se”. Ell sempre s’ha sentit atret “pel turquesa”. Jo em decanto pels liles i roses. Realment, això és un anunci de televenda sobre l’art de Koons, i els millors moments –els més divertits i estranys– es produeixen quan se sent lliure de les responsabilitats de professor i comença a parlar del seu art i del seu entusiasme per Ticià i Rubens i pels escultors Gian Lorenzo Bernini i Francesco Queirolo. (Les dones no formen part del seu currículum.)

Agafant un conill inflable rosa, el nostre professor recorda que a finals dels 70 es va adonar que podria presentar-lo com una escultura. Revivint aquell moment, Koons explica que el rosa de la joguina l'estava "transformant” i va preveure que es podria “expandir encara més”. Són aquests moments discordants, tot i que n’hi ha massa pocs, els que ajuden a foradar l’atmosfera hermètica del projecte. Darrere el somriure i la superfície de Koons s’hi amaga foscor. És part del que fa el seu art atractiu i exasperant. Mentre passaven els capítols i la meva energia anava decaient davant dels monòlegs repetitius de l'artista, vaig començar a sentir que aquest mestre del mercat estava perdent una oportunitat. Per a un home que ha venut escultures de 7,5 milions d'euros, un vídeo sembla poc imaginatiu. Això és una mentoria unidireccional. Koons no accepta preguntes. Per ara, els estudiants-artistes tenen el seu suport a través de la pantalla. “Sisplau, feu-ho per l’altra gent –diu–. I la gent us estarà agraïda”.