Es pot fer crítica en 140 caràcters?

BarcelonaAlguns triguen menys d’un minut. D’altres s’estan una bona estona pensant què escriuran. També n’hi ha que només miren i prefereixen callar. Però Twitter no discrimina i, a poc a poc, s’ha anat convertint en un contenidor virtual on van a parar opinions i missatges sobre llibres, pel·lícules, música i teatre. Cap tuit pot superar els 140 caràcters, una limitació que certs usuaris veuen com una presó, mentre que a d’altres els incentiva. Ara bé, ¿es pot fer crítica en tan poc espai?

“A Twitter no pots argumentar, només et permet llançar idees sobre l’espectacle”, considera Elisa Díez. Ella és autora del blog Butaques i somnis, en el qual publica crítiques teatrals, i a través del Twitter en fa difusió. “A l’hora de fer un tuit, destaco el que m’ha agradat més de l’obra i procuro innovar”, assegura Díez, que reconeix que, “a vegades, costa més escriure 140 caràcters sobre una obra que no una pàgina i mitja”. La xarxa social no admet divagacions i l’èxit s’aconsegueix anant al gra. “S’han de saber dominar els cops d’efecte, perquè un bon tuit és com el so d’un gong: clar i directe”, defineix el cineasta Nacho Vigalondo. Però aconseguir un missatge impactant no és fàcil, i menys si la intenció és jutjar una obra. La crítica literària Marina Espasa distingeix entre els tuits que valoren un llibre i els que intenten definir-lo en 140 caràcters. Els segons “estan més elaborats”, diu Espasa, que creu que aquests missatges són “reclams similars als eslògans publicitaris, amb frases contundents que generen expectativa”.

Més debats que crítica

Per Espasa, els debats són un dels grans valors de la xarxa. “Es tracta de converses sanes i distretes entre coneguts i desconeguts”, diu la crítica literària. Ella va ser una de les tuitaires que va alimentar l’etiqueta #saunderisme, ideada per Edicions de 1984 amb la intenció de crear opinions sobre la novel·la Deu de desembre, de George Saunders. El cap de premsa del segell, Miquel Adam, recorda que “va ser una manera fresca i espontània de parlar del llibre” i destaca el paper dels enllaços per fer front a la falta d’espai. Adam considera que “Twitter és un aparador d’informació que no permet opinar profundament”. Per això, és partidari de connectar les opinions amb articles que desenvolupen el seu punt de vista.

En teatre, l’etiqueta per excel·lència és #postfunció, tot i que no s’utilitza tant per establir converses com, més aviat, per compartir l’opinió després d’una obra de teatre. A través de #postfunció s’apleguen missatges sobre tot tipus d’espectacles, des de les produccions més comercials fins a obres de teatre amateurs. A Twitter hi cap tot i tothom. L’àmplia llibertat d’expressió a la xarxa dóna peu a opinions de tota mena i defuig les pressions, interessos i formats que poden condicionar la crítica convencional. “En el fons és més real, perquè no hi ha ningú dirigint”, subratlla Espasa. Ara bé, aquesta falta de regulació també deriva en missatges negatius sobre les obres. Miquel Adam admet que ha rebut “atacs furibunds per alguns llibres”, però creu que “els lectors tenen dret a queixar-se sempre que ho facin amb respecte i educació”. Precisament, Elisa Díez va viure una situació similar des de l’altra banda. Va publicar un text negatiu del musical La dona vinguda del futur i li va comportar “una setmana horrorosa de reaccions i comentaris a Twitter” i, alhora, va posar sobre la taula la necessitat de parlar en negatiu d’un espectacle. Adam i Espasa admeten que no parlen dels llibres que no els han agradat, mentre que Díez sí que ho fa perquè, “si no, sembla que tots els espectacles siguin igual de vàlids”.

A banda dels judicis

El teòric de cinema francès André Bazin deia que la funció del crític “no és presentar en una safata de plata una veritat que no existeix, sinó prolongar l’impacte d’una obra d’art en l’intel·lecte i la sensibilitat dels que ho llegeixen”. El crític de cinema Manu Yáñez explica que “per Bazin els judicis sobre una pel·lícula eren secundaris, malgrat que a Twitter proliferen i es produeix una petita perversió”. Però això no significa que la xarxa social s’hagi de condemnar. Yáñez subratlla que “el format de Twitter permet fer coses interessants, com ara destacar un petit detall del film i plantejar interrogants que despertin possibles reflexions”. Tot i això, és escèptic davant els debats a la xarxa, perquè creu que “pocs intercanvis són constructius, i molts acaben amb la conclusió que no es pot xerrar bé a través de Twitter per les seves limitacions d’espai”.

Ser actiu a la xarxa resulta fonamental per aconseguir seguidors i influència, però la passivitat també comporta beneficis. El crític de música Borja Duñó consulta Twitter després dels concerts, i els missatges li serveixen per saber com s’ha viscut l’espectacle des d’altres perspectives. “A vegades passen coses que no veig o bé el so és dolent per una qüestió d’ubicació. Gràcies a Twitter puc contrastar fets i construir-me un mapa global del concert”, explica. El dramaturg Jordi Galceran també adopta aquesta presència a l’ombra per veure què pensa el públic dels seus espectacles. Galceran, que no és usuari de Twitter, admet que s’hi passeja de tant en tant perquè vol saber “què opina la gent” i que, d’aquesta manera, pot fer-se una idea de “quina ha sigut la rebuda del muntatge”.

Quin és l’impacte real?

Twitter, però, no reflecteix purament la realitat. El músic Guillamino (Pau Guillamet) defineix la xarxa com “una barra de bar que mostra l’impacte de les coses”, però alerta que “no s’ha de sobrevalorar”. De fet, encara no s’ha comprovat que els tuits tinguin impacte en les vendes. “És un món il·lusori, perquè que un llibre faci soroll a Twitter no vol dir que la gent el compri més”, exposa Miquel Adam. Malgrat tot, les empreses cada vegada utilitzen més aquesta xarxa per fer promoció. Galceran explica que “a Madrid ja hi ha un parell de productors que destinen part del pressupost a una persona encarregada de dinamitzar el muntatge a les xarxes”. Tant crítics com creadors, però, coincideixen en la importància de fer tuits espontanis i autèntics, que s’allunyin dels missatges encarcarats propis d’algunes campanyes promocionals. Al cap i a la fi, segons Adam, Twitter s’ha convertit en “el boca-orella modern” i els seus efectes “no depenen de la dimensió de la companyia sinó de la gràcia del tuit que es faci”.