Antonio Díaz: "Poso tota l’energia en el Mago Pop i a vegades dic: «I l’Antonio, on és?»”

Amb només 37 anys i 1,65 d’alçada, havent nascut i crescut en un pis de Badia del Vallès, Antonio Díaz, el Mago Pop, s’ha convertit en l’artista que més entrades de teatre ven a Catalunya i a Espanya. També en l’il·lusionista més taquiller del món. Aquest 2023 ha debutat i triomfat a Nova York, i s’ha comprat una sala de teatre amb capacitat per a 2.800 persones a Branson (Missouri). Ara que torna a fer temporada al teatre Victòria de Barcelona, he anat a parlar amb ell dels seus orígens a Badia i de quin final imagina o il·lusiona per a aquesta història tan increïble.

Aquest últim any ha sigut el millor de la teva vida?

— Ha sigut el més intens i el millor professionalment, sí. A nivell personal, ha sigut un any difícil per moltes coses. Però sí que és veritat que a nivell professional ha sigut increïble. Tinc la sensació que m’he estat preparant molts anys per a aquest any.

Hi podrà haver un any millor que aquest últim?

— M’agradaria pensar que sí. Hi he pensat molt en això, sobretot tornant d’Amèrica. Em faria llàstima que aquest hagués sigut el highlight de la meva vida. És veritat que mai no tornarà a ser el primer cop i que les primeres vegades són increïbles. La primera vegada a Nova York, la primera vegada que veus la teva cara a la façana d’un teatre de Broadway, la primera vegada que vas a les televisions americanes a fer entrevistes amb el meu anglès de Brighton, hehe...

Deies que personalment, en canvi, havia sigut un any difícil. Què ha estat el pitjor d’aquest últim any? 

— La pèrdua del meu pare. Perdre el meu pare just abans de marxar a Nova York, no poder ser aquí amb la meva família donant suport i ser a 8.000 quilòmetres. Amb la sensació de no poder parar, que tot anava a 400 per hora i la cosa de perdre, per primer cop, el pare o la mare. En aquest cas, el meu pare. Tot això de Broadway fa molta il·lusió perquè ho pugui veure la meva gent, però que hi hagi una persona menys en la llista de persones fonamentals de la meva vida...

Es va morir just abans de Nova York?

— Sí, vaig marxar al maig i ell es va morir l’última setmana d’abril.

I ell havia de venir a veure’t?

— No, perquè ja estava malalt, però sí que parlàvem sovint. Ha sigut el més difícil.

Quan el Mago Pop es va fent gran, l’Antonio Díaz es va fent petit? A la teva vida qui ocupa més espai últimament: el Mago Pop o l’Antonio?

— Sí, en aquests anys sí, sens dubte. Totes les energies, els sacrificis sempre són a favor del Mago Pop. Sí que és cert que hem tingut la sort que ha anat molt bé, que molts somnis s’han complert, però, a vegades, quan parem, dic: “Ostres, on és l’Antonio? Què faig jo? Què m’agrada?”.

L’altre dia entrevistava el David Carabén...

— Soc molt fan seu, per cert.

I explicava que qui puja a l’escenari a cantar amb Mishima és una altra persona més sexi i més interessant que ell.

— Que bo! 

Tu, a més, tens un altre nom. També tens la sensació que la que veiem a l’escenari és una altra persona?

— Totalment. Faig coses impossibles i llavors encara ets més fascinant, perquè fas miracles. Ets un superheroi. En aquesta realitat, pots volar, teletransportar-te, la gent et mira amb cara de fascinació...

I a la vida real tens les mateixes misèries que qualsevol altre.

— Absolutament. I després, també faig moltes funcions. Nosaltres fem 500 funcions l’any. Desconnectem menys, les temporades són llargues, doblem funcions. Què vol dir això? Que a vegades soc més hores al dia el Mago Pop que l’Antonio.

I últimament tens la sensació que ets més empresari que mag?

— L’he tingut en algun moment de la meva vida, però últimament intento no tenir-la. Sí que durant molts anys, amb la compra del teatre Victòria o del nou teatre als Estats Units o a Broadway, amb moltes reunions per defensar els meus interessos professionals, te n’adones que dediques més hores a ser empresari que a ser mag. Jo ara trobo a faltar hores de pràctica, buscar nous jocs, que al final és el que m’ha portat fins aquí.

Quin és l’últim record que tens d’una nit de Reis, quan eres nen, a Badia del Vallès?

— Ostres! Recordo regals que han marcat la meva vida. Un llibre de màgia, quan jo era molt petit, amb cinc anys. La meva mare diu quatre, però és andalusa. Potser en tenia set, hahaha... Encara el conservo, el tinc desgastat. L’he llegit milers de vegades. Era un llibre molt sofisticat, era per adults i em va servir per aprendre molta tècnica i per aprendre a llegir molt bé. I una guitarra, també recordo que em van portar els Reis. I un paraigua...

I l’últim record que conserves de la teva habitació de nen, d’adolescent, a Badia?

— Ostres! Tinc un record molt clar: la meva habitació era tan petita, tan petita, que quan entrava, havia de posar la mà i aixecar una mica el llit, per poder obrir del tot la porta. I jo, si volia jugar, m’havia de posar a sobre el llit. Feia els meus espectacles a sobre el llit i jo mirava una paret de gotelé i el gotelé era el meu públic. Tenia un llibre del Juan Tamariz que deia que havies de mirar totes les persones del públic, perquè tothom senti que estàs amb ell. Doncs recordo practicant amb les gotes de l’estucat de la paret, com si fossin el meu públic. Hi vaig passar moltes hores, en aquella habitació. La finestra donava a l’autopista, a la C-58, i jo no dormia comptant ovelles, sinó comptant cotxes. Els llums, el soroll. Sí, sí...

Com és que els teus pares van anar a Badia?

— El meu pare era de Múrcia i, als dotze anys, va emigrar amb la seva germana gran i van anar a viure a Catalunya. I la meva mare, que és sevillana, va fer un viatge amb l’escola, quan tenia catorze o quinze anys, va conèixer el meu pare i allà va començar tot. Es van instal·lar primer a Sabadell, al barri de Campoamor, i finalment van trobar l’oportunitat de traslladar-se a Badia i allà es van quedar. El meu pare treballava en una fàbrica tèxtil i la meva mare treballava a casa, ens cuidava, perquè érem quatre germans.

Tu estaves sol, en aquesta habitació que m’explicaves?

— Jo la compartia amb el meu germà gran, amb el Samuel, que es va morir quan jo tenia cinc anys. En un accident de moto. 

Vas entendre què havia passat, amb només cinc anys?

— No, no ho vaig entendre. Va ser un xoc, perquè jo passava molt temps amb ell. Va ser amb els anys que m’ho van anar explicant perquè ho entengués bé. Però sí que a la meva família això ha sigut un fet que ha marcat la personalitat dels meus pares, fins i tot dels meus germans i suposo que la meva, d’alguna manera.

Quina és l’última meta del Mago Pop, on vols arribar?

— Ostres, és molt bona pregunta, eh? Sempre poso d’exemple la pel·lícula Forrest Gump. M’agrada molt l’escena en què ell comença a córrer sense cap motiu. Però, de sobte, sí que té un motiu per no parar mai. Ja que he arribat fins aquí, vull veure si arribo fins allà. I quan arriba allà, diu: “Ostres, ara seria una llàstima parar, què hi deu haver allà?”. Tinc una mica aquesta sensació. A nivell professional la vida ha sigut més increïble del que hauria pensat mai, he pogut assolir fites que mai m’hauria imaginat. Ser un dels mags més importants del món era el meu somni quan llegia llibres de grans mags, de Houdini, de Cardini, i clar, jo em deia Antonio Díaz i pensava: “Has de canviar aquest nom, perquè és nom de torero més que de mag”. Et diria que m’agradaria ser un dels grans mags de la història, estar a la llista de Houdini o de Copperfield.

I això és una qüestió de passar-s’hi més anys o de fer coses que encara no has fet?

— Jo penso que de fer coses, més que d’estar-s’hi molts anys. Tampoc m’hi veig gaires anys. Fites com la de Broadway han sigut molt importants. I sí que penso que cal fer alguns jocs que puguin sorprendre un món molt difícil de sorprendre ara mateix, amb l’accés que tenim tots a la tecnologia. Al final, els teus jocs són com les teves cançons.

Quin és l’últim projecte que tens al cap per a aquest 2024?

— Mira, jo sempre ho divideixo per anys de sembrar o de recollir. I l’últim any ha sigut molt intens. Ara és un any de prendre decisions, un any amb moltes propostes que ens arriben sobretot dels Estats Units i que m’agradaria ser capaç de conciliar-les amb la vida personal. Aquest any m’agradaria reorganitzar els meus somnis. Estic al·lucinat amb l’acollida a Barcelona. Portem set anys i aquest és el millor any de la nostra història i segurament el millor de la història del teatre al nostre país. 

Qui t’ha ensenyat a pensar en gran?

— Et diria que els meus germans, molt. Els meus germans i la Pilar, la meva mànager. Perquè són optimistes per naturalesa i tenen aquesta ingenuïtat de “prova-ho, no diguis que no, i després ja ho veurem”. I també jo, perquè tinc aquesta sensació, des de petit, que volia que la meva família estiguessin orgullosos de mi. Jo penso que aquesta ha sigut la meva benzina, vull que la meva família estigui orgullosa de mi.

Tu eres el petit dels quatre germans?

— Sí, el petit. Per molt. Jo vaig néixer quan ningú no m’esperava. Amb els meus tres germans em porto disset, setze i quinze anys. Tres que van arribar de cop i tres lustres després, jo...

I això té alguna cosa a veure amb el fet que els volguessis demostrar que aquell que havia nascut de rebot...

— Potser sí, per mi els meus germans han sigut com els meus pares. M’han cuidat molt bé en tots els sentits, també m’han inspirat amb l’exemple. Amb el sentit de l’humor. Quan fracasses i rius, fa menys mal. I quan triomfes i rius, també és més sa.

Quina és l’última vegada que has pensat: “Soc un impostor, soc un frau”?

— Cada dia, cada dia. Clar, tu pensa que volo, eh! Acabes de volar, reps l’aplaudiment i què penses: “Que bé que volo?”, hahaha. A vegades penso: “Si hagués nascut dos mil anys abans...”.

Hahahaha, continua, continua, acaba la frase.

— Doncs, es parlaria molt de mi, haha... 

Quin és l’últim problema de salut que has tingut?

— No he tingut grans problemes de salut, però sí que he tingut la por en moments claus de no posar-me malalt. I tinc l’habilitat de posar-me malalt quan no vull. O sigui, haig d’estrenar a Broadway, no puc posar-me malalt i què va passar? Que vaig estrenar malalt, amb mal de coll. El cop que pitjor ho he passat és un dia que se me’n va anar la veu del tot i vam haver de cancel·lar. Ah, i per les lumbars, també, vaig haver de cancel·lar. Estic fotut, ja ho veus, haha...

Per generació deus estar pràcticament a la mateixa edat que Sergio Busquets. Us coneixíeu de Badia?

— Ens coneixíem de petits, però no ens recordàvem. No havíem anat a col·le junts, vam jugar a futbol algun cop i ens hem trobat en els últims cinc anys, que sí que parlem més, ens veiem i compartim, sobretot, molts amics. Tenim molts amics en comú d’allà, de Badia. Ell té un any menys que jo.

Les dues últimes són les mateixes per tothom. Una cançó d’El Último de la Fila.

— Quedaré molt malament, però Pasapalabra.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves. Acaba-la com vulguis.

— Mira, molt content de parlar amb tu, que és la primera entrevista que fem junts i és un plaer perquè jo, de petit, ja et veia a Malalts de tele. Que estàs igual, això sí que és un joc de màgia que has d’explicar tu, cabrón.