Posesión infernal

Fa 15 dies es va estrenar Oz. Un mundo de fantasía , l'última pel·lícula de Sam Raimi, i avui ens arriba Posesión infernal , remake del seu primer film. Em resisteixo a imaginar consideracions gaire concloents en l'observació de qui va ser i qui és i en la quasi sempre mala notícia del remake . Conformem-nos certificant la precarietat de l'obra que ens ocupa, que més enllà d'un argument semblant, ben poca cosa té a veure amb aquell film del 1981 que va sacsejar el gènere de terror i que ha sobreviscut com una peça de culte. Passada pel galdós sedàs de la comercialitat teen ja quasi imprescindible en el gènere, protagonitzada per uns personatges que més absurds no poden ser i desposseïda de l'encant de la sèrie B, és un infal·lible mecanisme d'avorriment. Té quatre escenes que permeten esbossar un tímid somriure als nostàlgics del gore més estripat, un grup al qual no pertanyo però del qual arribo a comprendre la idiosincràsia. És fidel a l'original, sí, però això no és cap valor en si mateix. Ni s'hi ensuma cap esperit de creativitat ni d'atreviment. Una nul·litat, em temo.