Diagonal inclou Sombra de tu luz, una cançó que Enric Montefusco dedica al seu fill, i en la qual projecta un passat que no vol com a futur. “Jo estic configurat per estar a la contra, segurament perquè quan s’havia de fer no se’m va potenciar ni engrescar a fer les coses en positiu; vaig estar 25 anys absolutament frustrat, sense poder mostrar qui era perquè ni s’entenia ni es valorava; al contrari, feia coses que no m’interessaven i que sentia que em feien mal. El que li desitjo al meu fill és que pugui mantenir el contacte amb aquesta llum que té i que no l’enfosqueixin tots aquests agents que l’únic que volen és allunyar-nos de nosaltres mateixos i portar-nos cap als seus interessos”, explica Montefusco, que una vegada més fa servir la llum com a metàfora, com passava de manera més explícita al disc Dentro de la luz de Standstill. “La llum també té a veure amb l’espiritualitat, que existeix però que per mi no hauria de tenir a veure amb la religió, que és com una mena de drecera i d’excusa per manipular. L’espiritualitat la necessitem i està dins de nosaltres, és una cosa que, en siguem conscients o no, busquem i necessitem”, diu.
“Estava bé posar cara i ulls a les coses que no m’agraden”
Enric Montefusco reflexiona sobre com fugir de les trampes del poder al disc ‘Diagonal’
BarcelonaTancada l’etapa amb el grup Standstill, Enric Montefusco (Barcelona, 1977) es va estrenar en solitari amb Meridiana (2016) i va deixar enrere tempestes elèctriques per perseguir somnis acústics. En aquell disc hi confluïen dos relats, l’autobiogràfic i el simbòlic, tocats per les frustracions, els anhels i el desarrelament de la classe treballadora i representats per l’avinguda Meridiana de Barcelona. Tres anys després, Montefusco publica Diagonal (Universal-El Segell), un disc que no havia pensat titular amb el nom d’una avinguda de la ciutat en moltes coses antagònica a la Meridiana.
“Quan ja tenia les cançons a mitges vaig entendre quin era el tema de fons, i aleshores vaig adonar-me que es podia fer una lectura simbòlica, tant biogràficament com a nivell conceptual. Al final crec que és bastant complementari el que es diu en un disc i en l’altre”, explica Montefusco, per a qui la Diagonal està relacionada amb “el poder i els diners”. Per cert, el tema de fons del disc és una reflexió sobre “quin preu hem de pagar per entrar en la cursa de la vida muntada, la reputació, la imatge i el poder”. “La Diagonal simbolitza tot aquest joc en el qual has d’entrar per, suposadament, prosperar”, diu. Com canta a Por favor, potser com una mena de franciscà laic i gens dogmàtic, es tracta d'“estar en contacte amb les coses que valen la pena” i de lluitar per desfer-se de “tot allò que no necessitem però que no és fàcil de renunciar-hi”.
Montefusco entén que el poder et fa creure que vols participar en una festa a la qual no et convidarà. “Però és que jo no vull jugar a aquest joc i crec que el disc explica la manera d’apartar-se d’aquesta cursa”, diu. Tot això ho canta amb les formes musicals que ha anat explorant des de Meridiana i l’EP Coros de medianoche (2018), amb Pere Jou com a aliat indispensable i col·laboracions “de luxe” com la del guitarrista David Soler. “Amb el Pere puc compartir un viatge que va més enllà de la música. I, a més, pot tocar 25 instruments, la qual cosa és fantàstica!”, exclama.
Avui Montefusco viu en un univers musical propi, de vegades auster i de vegades exuberant com un vodevil col·lectivista, i teixit de complicitats amb el folk de Los Hermanos Cubero i la manera de llegir la música popular de Nacho Vegas o fins i tot dels Manel. No és estrany que un tema com La reconquista respiri el mateix aire que En la que el Bernat se’t troba del primer disc dels Manel. Al cap i a la fi, la música popular es construeix compartint músiques escoltades i ballades.
L’esperpent com a crítica
A poc a poc Montefusco s’ha alliberat tant de l’èpica elèctrica com de la retòrica críptica. “Fa temps que estic portant l’èpica cap a un altre costat, o ponderant-la d’alguna manera -explica sobre la música-. A Standstill estava molt condicionat per la mateixa formació, amb guitarres elèctriques i un molt bon bateria de rock que no sap tocar fluix. Era difícil fer coses delicades. A discos com Adelante Bonaparte ho vaig intentar, però en realitat era una mica estrany perquè la meitat de membres del grup quedaven apartats de la meitat de cançons, i l’equilibri no funcionava. Ara, en canvi, tinc llibertat per fer-ho perquè no estic condicionat”. I pel que fa a la lírica, recorda: “Vaig començar fent lletres bastant ambigües, amb molts jocs de paraules, i amb el temps m’he anat desfent d’això i intento trobar una manera més directa de dir el que vull i que no sigui una manera barroera ni que estigui tacada per les paraules que tothom ha grapejat”, admet.
A Diagonal la lletra s’adiu amb l’esperit de la música. Abans treia “el dolor latent i la frustració amb el crit” i ara li interessa “no només treure, sinó també comunicar”. És comunicació directa, especialment explícita en cançons com Himno de Europa i Hermosa España. En la primera grata amb ironia la infàmia d’una Europa fortalesa que afavoreix el flux del capital i impedeix el pas de les persones. I en la segona s’enfronta al mar de fons del feixisme. “ Hermosa España s’adscriu al gènere de l’esperpent -informa-. Intento retratar aquesta poca vergonya de fer les coses en benefici propi, trepitjar a qui és a sota, no deixar que s’aixequi i a sobre dir-li que li estàs fent bé. És aquesta cosa de la dreta més xunga que malauradament està revifant”.
“Jo soc el primer que ha estat jugant amb les abstraccions i els conceptes, i al final m’ha semblat que en aquest disc estava bé posar cara i ulls a qui fa coses que no m’agraden”, diu. Ho fa en el disc i en els concerts d’una gira que passarà per l’Apolo de Barcelona el 16 de maig. “Tinc molta fe en aquest disc i en la resposta del públic en els directes. I tinc moltes ganes que arribi el concert a l’Apolo”, assegura.