Portugal i l’Argentina regnen a Locarno

LocarnoSi el Festival de Cinema de Locarno fos un torneig esportiu internacional, els equips de l’Argentina i Portugal s’haurien situat ja entre els preferits d’aficionats i premsa especialitzada. Dos films per cadascun d’aquests països són per ara el més destacat del certamen suís. A O ornitólogo, João Pedro Rodrigues rellegeix des del fantàstic i l’imaginari queer la trajectòria de sant Antoni de Pàdua, nascut a Lisboa i molt popular entre els portuguesos. Així construeix un relat de transfiguració d’un ornitòleg perdut als boscos de Trás-os-Montes que es troba en el seu itinerari des d’unes peculiars pelegrines xineses fins als practicants de rituals folklòrics d’aroma pagana, en un film tan màgic com bell i ple de sensualitat. Fa més d’una dècada que Rodrigues s’ha convertit en un dels noms més destacats del cinema europeu contemporani gràcies a films com Morrer com un homem o A última vez que vi Macau, però per ara encara no s’ha pogut veure mai a les cartelleres comercials del nostre país.

I fins aquesta primavera, quan es va estrenar La venganza de una mujer (2011), la fascinant adaptació d’un conte de Barbey d’Aureville sobre una dona que decideix convertir-se en prostituta com a revenja cap al marit que ha assassinat cruelment l’home que ella estimava, tampoc s’havia estrenat cap pel·lícula de Rita Azevedo Gomes, directora portuguesa en actiu des del 1990. A la seva nova pel·lícula, Correspondências, se centra en la relació epistolar que van mantenir al llarg de dues dècades dos dels grans poetes de la literatura portuguesa del segle XX, Sophia de Mello Breyner Andresen -filla d’una família benestant de Porto d’origen danès que, amb el seu marit, es va comprometre en la lluita contra la dictadura de Salazar- i Jorge de Sena -que per les mateixes qüestions polítiques va acabar a l’exili sense possibilitat de tornar al seu país.

La cineasta portuguesa rescata una manera de relacionar-se pròpia d’un altre temps: els dos personatges mantenen una ferma amistat al ritme irregular i pausat que marcaven les cartes, i conreant l’escriptura com a base del seu vincle. Com en el cinema de Manoel de Oliveira, la paraula és central en les pel·lícules de Rita Azevedo. A Correspondências els mots dels dos poetes ressonen constantment a través de lectures i recitacions, a través de la seva pròpia veu enregistrada o de la d’estudiosos, actors, admiradors, traductors o amics de la directora que els diuen. En portuguès, però també en francès, anglès o grec. En aquest film hi ha una delectança pels mots rara de veure en el cinema, alhora que es ressegueixen a través de les cartes les convulses transformacions de Portugal a la segona meitat del segle vint.

El festival de les dones

Azevedo Gomes és la més veterana de les directores que concursen pel Lleopard d’Or. En aquesta 69a edició, Locarno és un dels primers festivals de classe A que presenta una competició internacional gairebé paritària: de les 17 pel·lícules a concurs, 8 estan dirigides o codirigides per dones.

Una altra directora, l’argentina Milagros Mumenthaler, ja va aconseguir el premi gros del certamen el 2011 amb el seu primer llargmetratge, Abrir puertas y ventanas, al voltant de tres germanes òrfenes que encaraven el primer estiu a casa sense l’àvia que les havia criat. En aquest segon llarg, Mumenthaler torna a demostrar la seva capacitat d’evocació lligada a un entorn familiar concret. Si a la primera pel·lícula no es precisava com havien mort els progenitors de les noies, aquí la protagonista sí que s’enfronta amb el fet que el seu pare desaparegués el maig del 1977, en plena dictadura. La Inés compagina el seu embaràs amb un projecte laboral molt íntim, un llibre de fotografies on recull els records de la casa vora el llac on va passar els estius, l’espai on van arrelar els escassos records de felicitat que associa amb el seu progenitor.

Melodrama íntim sobre una noia que necessita reconstruir la memòria d’un pare amb qui amb prou feines va tenir temps d’elaborar records, La idea de un lago s’apropa més a les primeres pel·lícules de Víctor Erice que al cinema polític al voltant de la dictadura argentina La idea de un lago. Mumenthaler aconsegueix seqüències d’un gran poder emotiu com aquella en què la petita Inés s’imagina ballant al ritme de Song sung blu e de Neil Diamond al llac amb el Renault 4 que identifica amb la felicitat d’aquells estius llunyans.

El cinema argentí ja va cridar l’atenció els primers dies del festival amb Hermia y Helena, la nova pel·lícula de Matías Piñeiro, un habitual com João Pedro Rodrigues de certàmens de casa nostra com el D’A -el Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona-, que aquest cop s’encomana a El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare per elaborar una de les seves variacions al voltant de la naturalesa fugissera del desig. Amb una traductora com a personatge central, el director roda per primer cop a Nova York per servir una obra que no deixa de ser profundament argentina, alhora que aconsegueix oferir una nova mirada de la ciutat nord-americana.