El porno en 3D de ‘Love’ no aixeca passions
Canes rep amb xiulets la pel·lícula de Gaspar Noé, mentre ‘The assassins’ provoca orgasmes cinèfils
Enviat Especial / A CanesPer un dia, Canes va ser Perpinyà. L’esperada Love, experiment porno d’ auteur en 3D del sempre polèmic Gaspar Noé, va provocar cues interminables i aglomeracions a la projecció de matinada del Grand Theatre Lumiére -sessió de gala en què es van barrejar els talons alts dels convidats i les sabates planes de la premsa- i corredisses per entrar a la segona sessió del matí. Un frenesí eròtic poc justificat: molt xiulada, Love no va aixecar passions precisament.
Love arrenca sense més preàmbuls amb una parella, el Murphy i l’Electra, masturbant-se lànguidament fins que el primer ejacula. A continuació retrobem el Murphy anys després, casat amb una altra dona i un fill petit. Una trucada de la mare de l’Electra li fa reviure en un seguit de flash-backs una relació apassionada marcada pel desig d’experimentació i les drogues. Polvos clàssics, menage a trois, orgies en clubs d’intercanvi de parella i un intent frustrat de trio amb un transsexual deixen constància de la seva alta i variada productivitat sexual. I entre clau i clau, un recorregut dramàtic pla i rutinari pels alts i baixos sentimentals de la parella.
Més enllà de la seva utilitat com a estímul sensorial, Love resulta interessant pel seu acostament al sexe, allunyat dels codis del porno i del cinema eròtic softcore. Algunes de les escenes de sexe -especialment el trio amb la veïna- traspuen autèntica bellesa i una força que prové tant de l’acció com de la forma en què Noé la filma. “Vull filmar el sentiment del sexe!”, proclama a Love el Murphy, embrió de cineasta que vol fer pel·lícules on hi hagi “sang, esperma i llàgrimes”. La intenció es lloable, però la falta de consistència dramàtica, els diàlegs ridículs, la fotogènia buida dels personatges i la pirotècnia narrativa -¿calia un pla subjectiu d’un coit des d’una vagina?- perden Noé. L’escena en què un penis ejacula a càmera, a més de ser l’únic moment en què el 3D es deixa notar -massa i tot-, resumeix a la perfecció el resultat final.
Arts marcials despullades
Ja en secció oficial, el taiwanès Hou Hsiao Hsien va regalar una de les experiències cinèfiles del festival amb The assassin, on el director de Millenium Mambo despulla el gènere wuxia (cinema històric d’arts marcials) fins al moll de l’os per portar-lo al seu territori: el del cinema realista, contemplatiu, rigorós i contingut. A partir de la rivalitat entre dues regions a la Xina del segle IX, una història mínima que funciona pràcticament com un pretext, The assassin reinventa les arts marcials rodant les (poques) lluites d’una manera sintètica, gairebé el·líptica, i tanmateix poderosa. I a les escenes d’interiors congela el temps amb alguna idea més audaç i transgressora que tot el sexe de Love. Ovacionada per un públic necessitat d’orgasmes cinèfils, The assassin és un espectacle sublim de posada en escena i composició, una experiència cinematogràfica única que perfectament podria alçar-se amb la Palma d’Or d’aquesta edició.
Ahir a competició també es va poder veure -i ja era hora- el primer títol francès amb cara i ulls d’aquesta edició. A Deephan, tres fugitius de la guerra de Sri Lanka que no es coneixen de res simulen que són una família per ser acollits a França com a refugiats polítics. Jacques Audiard filma amb contenció la seva aclimatació en un perillós barri marginal fins que la violència reprimida esclata en un final que recupera l’Audiard sec i brutal d’ El profeta.