Por i fàstic a Puerto Rico

BARCELONA.Hunter S. Thompson (1937-2005) no va morir jove ni va deixar un bonic cadàver -es va suïcidar amb un tret al cap-, però va viure ràpid. Poc després de llicenciar-se a les forces armades i abans de revolucionar les lletres nord-americanes amb els seus reportatges rabiosos i al·lucinògens -un periodisme en primera persona de contorns literaris i una estranya lucidesa-, Thompson va passar una temporada a Puerto Rico treballant per a una revista d'esports i submergint-se en la tradició local d'emborratxar-se de rom fins a quedar inconscient. Era el 1959 i tenia 22 anys.

D'aquella experiència en va sorgir Los diarios del ron , un retrat subversiu dels decadents ambients periodístics de l'illa i dels corruptes empresaris nord-americans decidits a convertir Puerto Rico en la nova Cuba -el paradís capitalista de Batista, esclar, no la república comunista de Fidel-. Oblidada a les golfes de Thompson durant dècades, la novel·la va restar inèdita fins que, suposadament, Johnny Depp va trobar el manuscrit a finals dels 90 en una visita a l'escriptor, i va convèncer Thompson de publicar-lo i vendre-n'hi els drets per adaptar el llibre a la pantalla. Sigui certa o no la història, catorze anys després arriba la versió cinematogràfica de Los diarios del ron , produïda i protagonitzada per Johnny Depp.

L'actor 'gonzo'

La primera vegada que Depp es va endinsar en l'univers de Hunter S. Thompson va ser el 1998 en l'adaptació al cinema de Por i fàstic a Las Vegas , dirigida per l'exmembre dels Monty Python Terry Gilliam. L'actor va fer honor a l'estil gonzo de Thompson i se'n va anar viure a casa seva per estudiar el personatge, i convertir-se en l'ombra de l'escriptor durant quatre mesos. El resultat va ser una identificació total entre ells, una simbiosi perfecta que es va traslladar a la pantalla.

Després de la mort de Thompson, la idea d'adaptar Los diarios del ron a la pantalla va ser l'excusa perfecta per retre homenatge a l'escriptor. "És Hunter abans de convertir-se en Hunter", deia Depp. "Aquí és on comences a veure, sentir i comprendre els elements que el van portar a convertir-se en el Raoul Duke de Por i fàstic a Las Vegas ". L'actor s'inspira en Duke per interpretar el Paul Kemp de Los diarios del ron . "És com fer el mateix personatge, però quinze anys més jove, quan encara estava aprenent a expressar-se". Evidentment, Depp no és quinze anys més jove sinó catorze anys més gran que aleshores, però el seu carisma camaleònic esborra la diferència d'edat. "Kemp té alguna cosa especial; en el seu interior hi ha una energia en estat d'ebullició a punt de sortir disparada", afirma l'actor.

Sense fúria ni ritme

Per dirigir Los diarios del ron , Depp va reciclar una idea dels dies de Por i fàstic a Las Vegas , quan va intentar -sense èxit- que l'anglès Bruce Robinson dirigís la pel·lícula. L'autor de la mítica Withnail & I , film de culte dels 80 per excel·lència, va rebutjar l'oferta perquè després de filmar el thriller Jennifer 8 havia decidit abandonar la direcció per les ingerències dels productors.

La insistència de Depp va donar fruit i, aquesta vegada, Robinson va acceptar la proposta i va interrompre una retirada que ja durava més de 20 anys per escriure el guió i posar-se al darrere de les càmeres a Los diarios del ron . I la pel·lícula, efectivament, bull de l'humor excèntric de Robinson, una mirada tèrbola regada amb alcohol i alhora lúcida que connecta amb la sensibilitat sense mesura de Thompson, però sense la fúria de l'escriptor, el seu ritme frenètic i al·lucinat i la intensitat que, per moments, Terry Gilliams sí que va saber capturar.