“El populisme no és el principal problema”
BarcelonaEl populisme no és pròpiament una ideologia. A tot estirar és “un conjunt d’idees” que poden alimentar discursos d’esquerra o de dreta. Això pensa Eva Anduiza, catedràtica de ciència política a la UAB i protagonista ahir del cicle de debats sobre la democràcia organitzat pel monestir de Pedralbes i el diari ARA, sota la coordinació del filòsof Daniel Gamper.
¿I quines són les idees que defineixen aquest terme tan escàpol i tan connotat negativament? Doncs, segons Anduiza, bàsicament tres. 1) L’antielitisme: la divisió de la societat “entre un poble bo i un establishment o elit dolenta”. 2) El dualisme moral: lligat al punt anterior, la concepció del món en blanc i negre, en bons i dolents. I 3) El poble com un tot homogeni: la necessitat de posar “el poble al centre, perquè és bo i perquè els seus interessos no estan ben representats”. Amb aquests tres pilars, el populisme es presenta com a alternativa a la crisi de la democràcia representativa governada pels partits clàssics conservadors, liberals o socialdemòcrates, i acostuma a aixoplugar-se sota “una ideologia forta, normalment de dreta radical o d’esquerra radical”.
Per demostrar aquesta ubiqüitat ideològica, Anduiza cita una anàlisi de la Universitat de Salamanca feta fa quatre anys per al conjunt d’Espanya sobre el discurs dels partits. Els experts van concloure que els més populistes eren, atenció!, IU i CiU. El PP, en canvi, sortia com el que ho era menys en la seva qualitat de defensor de l’ statu quo, del sistema.
Més esquemes que trontollen: contra el que es podria pensar, Anduiza adverteix que l’auge del populisme no respon tant a “l’angoixa o la por” davant la globalització, com a un altre sentiment negatiu: “la ràbia”. I que normalment la gent no s’hi acosta tant per la seva situació socioeconòmica com pels seus sentiments. I diu que en el cas dels moviments socials populistes (per exemple, el 15-M i per a alguns també l’independentisme) responen a una estratègia triple: crear una identitat col·lectiva, singularitzar un enemic i posar-se un objectiu polític assolible. ¡Sí se puede!
Anduiza, conscient de la càrrega negativa que envolta aquest concepte, remarca que “no és el principal problema de la democràcia”. Creu que n’hi ha de més greus, especialment l’autoritarisme, precisament una reacció al canvi de valors que han donat peu al populisme a partir de la idea de més participació, més transparència. És segons a qui s’acosta el populisme que pot esdevenir letal o pot tenir elements transformadors, pot tenir elements inclusius (promovent la participació de sectors normalment al marge de la política) o excloents (quan, per exemple, adopta aires xenòfobs). Més que l’antítesi de la democràcia, és el gran símptoma que alguna cosa no funciona.
En tot cas, la catedràtica de la UAB adverteix que els mecanismes de la democràcia directa no són cap panacea: “L’ús intensiu dels mecanismes de democràcia directa poden acabar fent que participi poca gent. Jo treballaria més en la línia de millorar la relació dels partits polítics amb els ciutadans i les institucions. Sigui com sigui, no hi ha cap solució màgica”.
