El popArb també és fan de Love of Lesbian

ArbúciesLove of Lesbian van tancar dissabte el seu concert al popArb amb la cançó 'Algunes plantes' i amb una imatge per al record: pràcticament tot el públic del festival ajupit seguint les instruccions de Santi Balmes. Així de convincent és el líder del grup del Baix Llobregat. La seva actuació va ser l'acte central de l'última jornada de la vuitena edició del popArb. Poc després de mitjanit, Balmes i companyia van començar a administrar un repertori farcit de cançons que el públic va cantar en una cerimònia de complicitat absoluta. El primer bloc va incloure peces com 'Los seres únicos', 'Wio, antenas y pijamas' i 'Maniobras de escapismo'. Són cançons que arrenquen amb calma i avancen cap al 'crescendo', la qual cosa genera un ritme de concert que dosifica l'èpica, si més no al principi, perquè la recta final va enllaçar peces que ja engeguen ben amunt.

Amb 'Belice' va aparèixer l'apunt més ballable de l'últim disc, i tot seguit va arribar el primer gran moment d'eufòria: Balmes es va quedar tot sol a l'escenari per cantar 'Allí donde solíamos gritar'. A poc a poc, els altres sis músics van anar entrant en acció, conduint el tema cap a una catarsi amb els espectadors cantant i cridant. A partir d'aquí tot va ser un procés d'imflamació imparable. A 'Incendios de nieve' es van reproduir els habituals 'lololós'. Amb 'Houston, tenemos un poema' el públic encara s'hi va implicar més, però no tant com amb 'Club de fans de John Boyd'. Balmes, molt segur en el seu paper d''entertainer' va presentar la següent cançó, '667', dient que parlava sobre un personatge que és "més fill de puta que el diable'. I quan va tocar introduir la vuitantera 'Si tú me dices Ben yo digo Affleck', va dir que possiblement és "el títol més estúpid de la història del pop espanyol". Després d''Algunes plantes', Love of Lesbian es van acomiadar abraçats dalt de l'escenari i amb un altre triomf a la butxaca.

Rock al popArb

El pop de Love of Lesbian va ser una excepció en una jornada eminentment rockera que a Can Cassó van obrir Arthur Caravan. El quintet d'Alcoi va deixar anar ràbia en clau d'indie rock tan aviat com va sonar 'El dia de Tots Sants'. Emprenyats amb la situació política del País Valencia, no es van estar d'insultar el Partit Popular abans de fer una arrauxada versió van fer versions de Remigi Palmero ('Plens de sol de bon matí', amb lletra de Vicent Andrés Estelles). El concert, curt i intens, va incloure temes com 'L'amor és cec', 'Vents', 'Somnis amb música perfecta' i l'adaptació de 'La cançó de l'alba' d'Hugo Mas. I van acabar com havien començat, amb electricitat i contundència.

El capítol rock es va completar amb Biscuit i Very Pomelo, dues maneres diferents de llegir el llegat del rock, uns més compromesos amb els anys 60 i els altres passejant pels camins oberts pel Dylan i els Stones més nòmades. Encara hi va haver un tercer front rocker, el del quartet Mujeres, que van tocar després de Love of Lesbian. Mujeres van exhibir les raons per les quals s'ha disparat el seu estatus com a banda que cal veure. Va fer un directe sense esquerdes, concentrat i rematat amb una versió de 'Run, run, run' de The Velvet underground.

La jornada de dissabte també va permetre veure l'estrena de tres cançons noves de Brighton 64, dins d'un repertori que no va oblidar temes dels anys 80 com 'En mi ciudad', 'Bola y cadena' 'El mejor còctel' i 'La casa de la bomba', amb la qual van tancar un concert que també va tenir una altra sorpresa: l'aparició de Martí Sales, dels Surfing Sirles, per cantar 'Barcelona blues' en català. La nit es va tancar amb Sidonie fent una aposta decidida per les cançons d''El fluido garcía' i amb una posada en escena amb petits detalls vegetals.