Pompeu Fabra ja té la seva Medalla

BarcelonaUn encongiment dels mots. Aquesta era la conseqüència, segons Pompeu Fabra, de la influència del castellà, tal com ell mateix va exposar al diari La Publicitat fa exactament cent anys i un dia. Lejia, techu, llevadura, arroiu, xispa, ventanilles... "Hi ha gent que no sap dir els costats d’un angle, el calze d’una flor, malalties de la gola, han de dir els ladus d’un angul, el cals d’una flor, enfermetats de la garganta”, es queixava. Aquest va ser un dels textos que ha llegit aquest dimarts l’actriu Mercè Arànega en el lliurament de la Medalla de la Ciutat de Barcelona a Pompeu Fabra, un acte "de reparació històrica i de justícia", tal com va defensar Jaume Collboni, primer tinent d’alcaldia.

Reparació i justícia perquè aquesta medalla s’hauria d’haver lliurat fa 81 anys, quan el consistori va decidir, el 24 de febrer del 1938, concedir-la "a la figura de Fabra, un dels forjadors del nostre idioma literari, les seves activitats en el món científic el fan destacar amb excepcional brillantor essent obra de justícia que Barcelona, cap i casal de Catalunya, honori amb la seva distinció màxima la fecunditat de la tasca portada a terme per aquell treballador del pensament". Aquest document el va trobar als arxius municipals fa deu anys Jordi Mir, cocurador de les Obres Completes de Fabra i impulsor, amb el periodista Joaquim Maria Puyal –premiat amb la Medalla d'Or al Mèrit Esportiu a l’abril–, perquè el lliurament es fes efectiu de manera pòstuma. "La transcendència de la seva obra per a la cultura catalana ha anat augmentant amb el pas del temps”, ha dit Mir, que veu l’atorgament com un "homenatge a la tasca incansable i al llegat que va deixar Fabra a les generacions posteriors".

La presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, ha parlat de la figura "irrepetible" de Pompeu Fabra, ha destacat la seva ferma voluntat a l’hora de dotar la llengua d’una normativa, així com la seva "perseverança i voluntat de treball al servei d’un poble i d’una llengua". "És el personatge que no ha perdut vigència, encara avui perviu no només en la seva obra, sinó a través dels principis lingüístics i ideològics que la van inspirar".

Exilis d’ahir i d’avui

Amb molta naturalitat i un pèl d’incredulitat, ha recollit la medalla Peio Rahola Fabra, un dels quatre nets del filòleg, resident com la resta de la família a França. L'ha recollit i l'ha lliurat, ja que l'ha ofert a l’Institut d’Estudis Catalans, del qual el "mestre" en va ser membre i president, perquè la conservin en l’Espai Fabra. El familiar ha agraït la troballa no només a Jordi Mir, sinó també a tots els regidors que van decidir concedir la medalla a Fabra de manera pòstuma per unanimitat, "la qual cosa no passa sovint". Ha recordat també les paraules de l'avi, quan, responent una entrevista, deia que "encara hi ha molta feina a fer", però que "la més important ja és feta", i afegia: "Mentre els catalans no oblidin l’esperit d’unitat que he donat a la nostra llengua". Joandomènec Ros, president de l’IEC, ha acceptat commogut la medalla tot recordant "l’obra immensa d’aquest homenot a qui tant li devem tots", i encara s'ha emocionat més en evocar la mort de Fabra a l’exili, el 1948: "En aquest moment vull, a més, tenir un record emocionat pels altres catalans que pateixen exili i presó per les seves idees".