Pompa, tresors i grans artistes: l’art del Thyssen, al CaixaForum

BarcelonaLes exposicions no només són rellevants per les obres que inclouen. També ho són per si són innovadores i perquè reflecteixen la manera de treballar de les institucions i demostren si es mantenen en forma. El Museu Thyssen ja no és una novetat per al públic català i espanyol, però sí que ho és com el CaixaForum de Barcelona exposa 63 de les seves obres més destacades dins la mostra Un Thyssen mai vist, que obre les portes avui. El canvi més evident és que els quadres d’artistes com el Greco, Marc Chagall, Fra Angelico, Pablo Picasso, Lucian Freud, Edward Hopper, Vassili Kandinski, Gustave Courbet i Emil Nolde han sortit excepcionalment d’un edifici senyorial, el Palacio de Villahermosa, per fer una estada en un antic edifici industrial convertit en centre cultural, la Fàbrica Casaramona, de Josep Puig i Cadafalch. El contrast entre els dos edificis dóna per tirar de tòpics i bromejar entre l’ostentació espanyola i el seny i l’austeritat catalans. “Quan vaig veure l’exposició vaig tenir un petit xoc. Les parets són blanques, cosa que contradiu el que fem a Madrid. Aquestes sales recorden els museus suïssos i alemanys”, explica Guillermo Solana, director artístic del Museu Thyssen i comissari de l’exposició, que estarà oberta fins al 5 de febrer.

Un Thyssen mai vist dóna el tret de sortida a les celebracions del 25è aniversari del Museu Thyssen, que es compleix l’any vinent. Les diferències respecte al museu madrileny no només es veuen en l’estètica de les sales. A més, Guillermo Solana ha tingut en compte la vocació pedagògica de les exposicions de l’Obra Social de La Caixa. “No volia que fos únicament una col·lecció de tresors sinó una eina per comprendre la història de l’art d’una altra manera”, subratlla el comissari.

L’art antic i el modern dialoguen

Mai havia sortit del Museu Thyssen un conjunt d’obres tan nombrós. Vuit pertanyen al dipòsit que el museu va fer al monestir de Pedralbes a principis dels 90 i que el 2004 va ser traslladat al Museu Nacional d’Art de Catalunya. 42 es poden veure per primera vegada a Barcelona. Al Museu Thyssen les obres estan exposades cronològicament i distribuïdes per escoles. En canvi, al CaixaForum s’exposen en cinc àmbits transversals dedicats a la pintura religiosa, el retrat, les natures mortes i el paisatge natural i l’urbà. A més, dins de cadascun dels àmbits Solana fa dialogar l’art antic i el modern i crea parelles perquè el públic pugui copsar les semblances i les diferències entre artistes i com han tractat una mateixa temàtica.

Per començar, el comissari confronta la contenció d’una Anunciació de Veronese amb el cromatisme metàl·lic d’una pintura del mateix tema del Greco, que aleshores encara era un pintor jove. També inclou en aquest àmbit La Mare de Déu del poblet, de Marc Chagall, per explicar com els blaus i els grocs d’aquest quadre beuen de la pintura veneciana i com el pintor combina amb llibertat la iconografia cristiana, la jueva i motius extrets de la seva vida personal: el rostre de la Mare de Déu és el de la seva dona, Bella. El detall de fer servir la parella per representar un determinat personatge entronca amb la tesi que Guillermo Solana proposa per a l’àmbit del retrat: “El retrat suposa sempre la creació d’un personatge, amb tot el que això suposa de posada en escena teatral”.

Entre aristòcrates, sants, un violinista que ha begut més del compte i autoretrats d’artistes com Rembrandt i Max Beckmann, en l’apartat del retrat hi ha dues obres que tenen una relació insòlita: el pare de Rubens, l’autor de Retrat d’una jove amb un rosari, i la dona de Guillem I, príncep d’Orange, immortalitzat per Adrien Thomasz Key, “van ser enxampats en flagrant adulteri”, diu el comissari. El fet que es desconegui el nom de la dama pintada per Rubens revela com, en paraules de Solana, “les dones acostumen a tenir un lloc pitjor en la història de l’art” i com, en lloc de tenir entitat per ella mateixa, sovint és convertida en “l’arquetip de la dona honesta i de la mestressa de casa perfecta”. Malgrat que és molt conegut l’ Arlequí amb mirall, de Pablo Picasso, una mirada detinguda capgira la placidesa aparent del personatge: “Està considerat com una de les grans fites del període neoclàssic de Picasso, però es pot veure com l’està destruint. La factura és brutal, i els contorns, duríssims”, explica el comissari. Les radiografies del quadre van revelar que d’entrada Picasso treballava en un autoretrat. I una última curiositat és que l’arlequí és un personatge masculí, però Picasso el representa amb una iconografia i una postura femenines, com si fos una Venus.

Un manifest artístic

Una altra de les obres més famoses de la col·lecció Thyssen és Habitació d’hotel, d’Edward Hopper, “un manifest”, com diu Solana, que l’artista podia fer pintures importants a més dels seus característics formats mitjans. El comissari també recorda que la dona de l’artista havia especificat que la protagonista no llegeix una carta d’amor sinó un escrit molt més prosaic: un horari de ferrocarrils.

Pel que fa a les natures mortes, el comissari posa l’accent en com, a partir de Paul Cézanne, els artistes “destrueixen l’objecte” i “el dissolen i l’integren dins la imatge”. Els casos més radicals d’objectes que són convertits en signes es troben en La catedral d’Amiens, on Iuri Annenkov recrea una fotografia d’aquest temple amb llistons i filferro, i en els objectes inventats i enigmàtics de l’obra de Paul Klee Omega 5 (Objectes d’imitació ).

El recorregut per la història del paisatgisme que proposa Un Thyssen mai vist constitueix una de les parts més extenses de la mostra. Arrenca amb l’origen del paisatgisme als Països Baixos al segle XVI i finalitza amb unes Cabines telefòniques que l’hiperrealista nord-americà Richard Estes va pintar a finals dels anys 60. Com en els retrats de Lucian Freud i Alberto Giacometti exposats, a algunes d’aquestes vistes se’ls pot atorgar una càrrega existencialista. Mentre que per a Solana el sol esclatant d’ Estiu a Nidden, de Max Pechstein, “és gairebé el d’una al·lucinació”, i Creu al capvespre, de Thomas Cole, “posa l’accent en la llum sagrada”, les obres més recents són més ombrívoles. Malgrat el títol, a Estació terminal ‘Grand Central’, de Max Weber, “en realitat no es pot reconèixer res”, afirma el comissari.