Poltergeist

Ja fa anys que un té la sensació, per no dir la certesa, que totes les pel·lícules de terror comencen sempre igual: una família arriba en una casa il·lusionada pel canvi de vida i no triga a descobrir que està encantada. Tampoc hi pujaria de peus, però el Poltergeist (1982) de Tobe Hooper devia ser un dels precursors d’aquest esquema narratiu repetit fins a l’extenuació. Era qüestió de temps que veiés la llum el remake que avui ens ocupa, dirigit amb mà ferma i més afinada del que un podria pensar per un Gil Kenan que demostra que estima el clàssic en què s’inspira, que és hàbil en la dosificació de la tensió i que no es conforma amb la icònica imatge de la mà que surt del televisor com a únic focus de força climàtica. Sap excitar el subconscient d’aquell que recorda el film original i alhora trasllada el material als temps presents. Virtuts lloables que matisen agradablement la sensació de velada indiferència que transpira un film no pensat per calar fons sinó per engruixir, amb més estil que la mitjana, la nòmina d’un gènere mòrbid. |