Pollini, un gat vell que se les sap totes al Palau de la Música
El pianista italià interpreta un repertori d'exigència i risc extrems
Maurizio Pollini
Ibercamera. Palau de la Música. 27 d'octubre del 2021
A aquestes altures, Maurizio Pollini ja no ha de demostrar absolutament res a ningú. És un gat vell que se les sap totes. Un home ja molt castigat per una edat que no perdona (al gener festejarà els 80 anys) i per una mala salut de ferro que, no obstant això, el manté dempeus dalt dels escenaris d’arreu, per bé que ocasionalment cancel·la algunes de les actuacions. De fet, la d’enguany a Barcelona ha perillat fins fa pocs dies, quan Ibercamera confirmava que Pollini actuaria al Palau de la Música malgrat haver ajornat l'actuació a Madrid.
El recital de dimecres a Barcelona era d’exigència i risc extrems per un programa de gran dificultat i seguit per un públic que pràcticament omplia l’auditori modernista fins a la bandera. Schönberg i Nono (sogre i gendre) ocupaven una primera part en què Pollini va exhibir una tècnica incontestable, implicada cap a dos clàssics del segle XX. Les dues sèries de peces pianístiques del vienès (op. 11 i 19) van estar acompanyades i esquitxades per incòmodes sorollets i algun mòbil en una platea entestada a pensar que es tractava de música contemporània (no ho és), davant de la qual molts encara es rebreguen a les seves butaques. Aliè a la manca de sensibilitat cap a obres tan extraordinàries, Pollini va exhibir una digitació senzillament sobrehumana. I, com a traca final, …sofferte onde serene… de Nono, obra per a piano i cinta magnetofònica dedicada precisament a Pollini, que la va estrenar fa quaranta-cinc anys.
Una masurca no anunciada en el programa i tres peces més de Chopin formaren l’esquelet d’una segona part en què el pianista italià va mostrar signes de fatiga i algun mal tràngol. Els temps lentíssims de la cèlebre marxa fúnebre de la Sonata op. 35 o l’erràtica versió de la Berceuse op. 57, a més, no van permetre que la transparència del músic polonès fluís com en altres ocasions a mans de Pollini. Això sí, vellesa no està renyida amb ancianitat, que és sinònim de saviesa. I el músic italià ho va confirmar en alguns passatges incontestables. Tant de bo que aquesta no sigui l’última oportunitat per veure i escoltar en directe aquest personatge senzillament excepcional i únic que encara té tantes coses a dir davant d’un instrument en blanc i negre.
