La Polla Records us saluda
El grup basc torna amb ‘Ni descanso, ni paz!’, cançons regravades dels tres primers discos
Barcelona“Cadascú té les seves raons personals per tornar, entre les quals pots incloure-hi els diners, esclar, que a aquestes altures i a la nostra edat no ens farem els ximples”, explica Evaristo Páramos, el cantant de La Polla Records, sobre l’operació de reactivació d’una de les bandes més populars del punk-rock sorgit al País Basc als anys 80. És un retorn, després de setze anys, que inclou la publicació del disc Ni descanso, ni paz! i vuit concerts en grans recintes: dos a la plaça de toros de València (20 i 21 de setembre), dos al WiZink Center de Madrid (11 i 12 d’octubre), dos al BEC! Bizkaia Arena de Bilbao (18 i 19 d’octubre) i dos al Palau Sant Jordi de Barcelona (25 i 26 de novembre). Tots vuit amb El Drogas (ex-Barricada) com a teloner, i a hores d’ara amb gairebé totes les entrades venudes.
“Pensava que hi havia més gent morta de la meva generació, però sembla que no n’han mort tants. Intento no donar gaires voltes al fet d’haver venut tantes entrades. Això sí, tot plegat fa que tinguem clar que hem de tocar el millor possible”, assegura a la terrassa d’un hotel a la Diagonal de Barcelona. “No sabia que Sabadell era tan a prop”, diu mirant la seu del Banc Sabadell. Sobre els motius del retorn de La Polla Records, n’hi ha un de poderós: aconseguir els drets digitals de les cançons del grup: “Ens estaven estafant”. Així que Páramos, el guitarrista Manolo García Sumé i el baixista Abel Murua es van posar d’acord també per tornar a enregistrar dinou cançons dels tres primers discos del grup i completar el disc Ni descanso, ni paz! amb un tema nou, el que dona títol a un àlbum que fa un parell de setmanes es va convertir en el més venut a Espanya, per sobre del d’Alejandro Sanz.
Salve (1984), Revolución (1985) i No somos nad a (1986) són els tres primers discos de La Polla, els que apleguen les cançons més populars i els que en conjunt reflecteixen millor l’estat d’ànim d’uns joves d’Agurain/Salvatierra, a Àlaba, que s’expressaven a través del punk. “Hi havia milers de grups de punk que m’agradaven: Buzzcocks, Boys, Slaughter & The Dogs, Addicts, Damned, Wire, Magazine, UK Subs... El Charlie Harper dels UK Subs és el meu heroi, ell i Compay Segundo, en pau descansi”.
Construir un recopilatori amb el material dels tres primers treballs respon, segons Evaristo, a raons de justícia sonora. “Són els discos que estaven més mal gravats. Amb Salve, ni nosaltres ni els tècnics en teníem ni idea. Amb Revolució va passar una cosa semblant, i a més nosaltres anàvem més pets. I No somos nada vam intentar fer-lo pel nostre compte, però no va sortir bé”, recorda. Sovint es diu que aquelles cançons tenen una vigència total en el present. Evaristo, però, mira de no fer volar coloms: “Hi ha moltes coses en aquelles cançons que no s’aguanten tan bé, i d’altres que sí, però perquè el món tampoc no ha canviat tant”.
Relativitzar el passat
L’Evaristo del 2019, a punt de fer 59 anys i en actiu també al capdavant del grup Gatillazo, relativitza el passat. “Quan tocàvem en països com l’Argentina hi havia gent que venia a dir-nos com d’importants eren les lletres de La Polla, i jo pensava quines lletres hauria escrit si hagués tingut un grup durant la dictadura argentina. Vull dir que tota la cosa aquesta de l’admiració no cola. Admirable és que un grup hagi hagut de tocar en aquelles circumstàncies. Aquí, en la democràcia estafa que teníem, ens deixaven fer i també ens donaven drogues per tenir-nos entretinguts”, explica.
Una de les característiques de La Polla Records i d’altres grups del punk-rock basc dels 80 com Cicatriz i R.I.P. (“El meu grup preferit d’aquella època, amb diferència”, diu) era la manera com, en un context ultrapolititzat, s’escolava el retrat de classe en les seves cançons. I sovint no eren retrats gens complaents, com el de Txus, una de les cançons de Salve. “La vaig compondre quan anava a la feina. Recordo que en aquella època duia una bandera comunista per fotre el meu cap i escoltava els Dead Kennedys. Al matí entrava al bar a pidolar un cigarro als que pujaven a treballar. Jo tenia la lletra feta, però em faltava un nom d’una síl·laba, i John i Bill no m’agradaven perquè eren noms guiris. I aleshores vaig veure el Txus fumant i bevent un sol y sombra i pum! Ja ho tenia! « Ricardo es un alcohólico » no fucionava, però « Txus es un alcohólico » sí”.
D’aquella mateixa època és Salve, una de les cançons de les quals Evaristo se sent més satisfet. “És que vaig estar quatre anys anant a un col·legi de capellans que et feien cantar a la missa. Tota aquella merda em va marcar, perquè el pòsit judeocristià sempre et queda. Però també pots sobreviure, no és tan greu. El que sí que marca quan ets petit és passar gana”, sentencia abans d’admetre que ell no recorda haver-ne passat de petit.
