Quan la política demana ajuda a la música
BarcelonaLa nit que James Brown va salvar Boston és el títol d’un documental de David Leaf que explica exactament això: la nit que l’alcalde de Boston va trucar al padrí del funk per utilitzar-lo políticament. Martin Luther King va ser assassinat el 4 d’abril del 1968. La mort d’una de les figures més rellevants en la lluita pels drets civils de la població afroamericana dels Estats Units va provocar una onada d’indignació, a vegades traduïda en disturbis i violència. James Brown tenia programat un concert a Boston el 5 d’abril, i en primera instància l’alcalde Kevin White volia cancel·lar-lo per evitar aldarulls. Després va canviar d’opinió: el que calia era mantenir la gent lluny dels carrers.
L’alcalde de Boston volia convertir el concert en “una arma de pau”. Va trucar a Brown no només perquè fes l’actuació, sinó perquè acceptés que fos retransmesa en directe per la televisió. Així la gent es quedaria a casa. White va ser prou hàbil per convèncer l’autor de Sex machine i traslladar-li una responsabilitat que Brown va acceptar, i aquella nit els carrer de Boston no van ser tan conflictius.
En tant que finalista, perquè buscava un resultat immediat, aquest cas és un exemple poc freqüent en la relació entre la música i la política. Habitualment la política fa servir la música, i la cultura en general, com a eina de legitimació. És un ús de llarg recorregut basat en valors morals profunds, bons o dolents segons cadascú. Poques vegades un músic se’n surt quan és ell qui decideix marcar l’agenda política. Ho va intentar Bob Marley el 1978 quan va demanar als polítics jamaicans Michael Manley i Edward Seaga que encaixessin les mans durant el concert One love, one peace. Marley volia posar fi a la violència que enfrontava els partidaris d’un i altre, en un context molt determinat per l’ajuda que la CIA oferia a Seaga per acabar amb el govern socialista de Manley. Bob Marley no se’n va sotir, perquè la violència fins i tot va créixer.
El Boss del Partit Demòcrata
El somni d’un polític és que una figura popular com Bruce Springsteen es posi al servei de la seva ideologia. És el que va passar quan l’any 2004 el Boss va fer explícit el seu suport al candidat demòcrata John Kerry. Springsteen va participar en una gira de concerts l’objectiu de la qual era evitar que George W. Bush fos reelegit com a president dels Estats Units. A més, el músic de Nova Jersey va cedir la cançó No surrender com a himne de campanya. L’esforç va ser en va, perquè Kerry va perdre les eleccions. Més sort va tenir Springsteen el 2008 i el 2012, en les dues eleccions que va guanyar Barack Obama. Novament el seu suport al Partit Demòcrata va ser incondicional, tot i que després va lamentar que Obama no tanqués la presó de Guantánamo ni aprofundís en la reforma sanitària.
Ara que els Rolling Stones han prohibit que Donald Trump faci servir la seva música en els actes de campanya, cal recordar que un altre polític republicà, Ronald Reagan, va buscar legitimar el seu patriotisme utilitzant la cançó Born in the USA de Springsteen. Segons el Boss, Reagan no havia entès el missatge de la cançó: una crítica als efectes de la Guerra del Vietnam en la classe obrera nord-americana. El malentès no és tan estrany, perquè el que preval en la cançó és la pàtria, un concepte que a Europa va quedar sobretot en mans de la dreta després de la Segona Guerra Mundial, però que al continent americà és una idea compartida a dreta i esquerra.
