David Verdaguer i Mar Ulldemolins: "Del poliamor, la teoria és impecable, però a la pràctica em sembla impossible de fer"

BarcelonaMar Ulldemolins (Valls, 1980) i David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) no són una estranya parella. Ni per al públic, que els recorda a Ventdelplà o a l'APM?, ni per a ells mateixos, perquè ja han provat que bé que funciona la seva química a l’escenari. Ara estan enamorant els espectadors amb Començar, obra que representen a La Villaroel amb tant d’èxit que de moment continuaran en cartellera fins al 14 de novembre. Els personatges tenen cap a quaranta anys, com ells. D'això va l’entrevista, que té lloc a l’escenari mateix, un parell hores abans que el públic ompli les graderies.

¿Per a vosaltres, l’escenari és casa vostra o noteu alguna cosa sagrada que puja de terra?

— David: A mi cada any em fa més por pujar a un escenari.

— Mar: Fa respecte, però també és com a casa. Sobretot, quan fas doble funció i vas amb les sabatilles pel teatre. Llavors, fa molt casa.

Tinc aquí el titular d’una notícia de l’any 2018 que diu: "Fa mesos que és l’amant eterna del David Verdaguer a la comèdia Un cop l’any". Ara esteu fent Començar. Això vostre és d’una química tremenda, oi?

— M: Home, ens entenem molt. Amb el David ja és la tercera vegada que treballem junts i ens entenem molt bé.

— D: La tercera de teatre.

— M: Sí, és veritat, hem fet coses de tele també junts. Però és molt fàcil treballar amb ell, perquè ens diem les coses tranquil·lament, sabem que sempre és per al bé de la funció. I, llavors, hi ha un grau d’amistat i de confiança tan gran que és genial.

— D: La nostra feina és enamorar-se de qui toqui segons el paper, i amb la Mar és molt fàcil, perquè treballar amb bones actrius sempre és més agraït, si a més són bones persones, que és el cas de la Mar, millor, i si són amics ja és una altra lliga. La química no sé on resideix.

— M: És per l’escolta, no? Quan mires els ulls de l’altre i quan veus que l’altre t’escolta de veritat i que t’entén, t’adones que estem parlant el mateix llenguatge.

Mar, ¿tu el recordes a ell quan era el "reporter del bigoti" de l’APM?

— M: Sí, ja el coneixia en aquell moment.

— D: És que vam estudiar junts. Bé, ella dos cursos per davant.

— M: Un.

— D: Tu un per davant i jo un per darrere. Vam estudiar junts. Ella era la gran, imagina’t. Ets la gran, tu ets més gran que jo, encara que no ho sembli, que jo semblo més gran que tu... Jo tenia 21 anys quan vaig començar amb allò de l’APM? Mare de Déu Senyor.

I la vas veure a ella fent Ventdelplà.

— D: Tot Catalunya va veure Ventdelplà.

— M: Era una època molt bona de feina. Tenia 23 anys. Dels vint als trenta vaig tenir una època molt bona, i tant de bo la pogués viure amb l’experiència que tinc ara.

— D: Jo, ara que en tinc 38, m’agradaria quedar-me per aquesta edat. Perquè crec que tinc l’experiència però encara tinc energia.

¿I tu vas veure la Mar dirigida per en Flotats al TNC?

— D: No la vaig veure, i jo soc molt de Flotats. Des que era petit, de persona friqui, em sé el Cyrano de Bergerac de memòria: “Em gosa mirar el nas, estúpida!” ... A mi em flipava.

— M: Treballar amb el Flotats o el Mario Gas va ser una meravella. Tens un mite i de cop i volta te’l trobes allà, donant-te una pauta, gairebé res, però el que et donaven era tan bo que podies jugar-hi lliurement.

En aquest escenari encarneu dos coneguts que es queden sols al final d’una festa, que tenen cap a 40 anys, més o menys també l’edat que teniu, tot i que ja ha quedat clar...

— M: ...que jo soc més gran.

— D: Així que puc, ho deixo anar.

Dic això de l’edat perquè hi ha un moment que t’adones que ja no pots esperar més consells de mites i has de tirar endavant tu sol amb la teva carrera.

— D: Sí, i avances a base d’intuïció. Per a mi, la pitjor funció que faci avui és molt millor que una que fes quan en tenia 23, perquè abans no em qüestionava les coses. I ara tinc més exigència amb mi mateix, perquè la gent espera més de tu. És a dir, “anem a veure l’Ulldemolins i el Verdaguer al teatre, que segur que ens ho passem molt bé”. Això és una pressió. Crec que el relaxament m’arribarà als cinquanta. Em queden uns dotze anys de patiment...

— M: Tu creus que t’arribarà?

— D: Ah, tu creus que no m’arribarà... Esclar, és que la Mar em suporta.

— M: A mi em fa por el confort. I en aquesta obra estem molt còmodes, perquè els personatges podríem ser nosaltres. I, a vegades, quan veig que no hi ha risc, no em sento bé i, segons com, m’embolico massa.

El que em fa sentir còmode a l’obra també és que el motor no és el conflicte, sinó que són dues persones intentant entendre’s. I a tu suposo que també això de la invisibilitat dels 40.

— M: Sí, això de la invisibilitat dels 40 és real, i més per a la nostra generació, que estem vivim uns quaranta que són molt diferents dels dels nostres pares. Avui a molta gent amb quaranta anys li costa viure sola en un pis. Ets a la corda fluixa constantment.

— D: I deixa’m dir que en l’àmbit professional els actors ho tenim molt més fàcil que les actrius.

— M: Totalment.

— D: Perquè si no ets molt guapo sempre pots ser l’amic del protagonista.

¿No hi ha director de cinema que busca una protagonista madura?

— M: No, mira. No.

— D: Li has tocat un tema ara la Mar.

— M: Amigues meves de cinquanta anys diuen que ara s’han d’esperar perquè ja només pots fer de vella. No existeix la dona de 50. I una altra cosa: els personatges de les dones tenen menys gags que els homes.

— D: Però perquè les escriuen homes.

— M: I perquè alguns homes creuen que les dones no tenim sentit de l’humor o no podem ser políticament incorrectes.

Personalment, com porteu els 40?

— M: Estem en terra de ningú. Bé, jo em sento una mica així. Tu no?

— D: Sí, jo sempre m’he sentit més senyor gran que senyor jove, si et soc sincer. Com a titular és lamentable però és veritat, m’agrada anar al mercat i anar al mateix lloc a fer el cafè, i soc un senyor de rutines i m’agrada molt el meu barri i soc feliç fent poques coses. Soc una persona bastant avorrida a la vida, bastant de rutines. Em sento gran, però amb l'energia d’un jove. És una cosa molt estranya.

— M: Jo vaig tenir una crisi forta també, entre altres coses perquè vaig fer quaranta anys confinada. I se m’ha ajuntat això amb la maternitat. Vaig ser mare als 38. Llavors no sé si he tingut crisi perquè la meva vida ha canviat molt o perquè realment n’he fet quaranta.

I professionalment?

— D: Crec que no tinc cap dret a queixar-me perquè m’ha anat bastant bé la vida. He apostat molt pel teatre i crec que tinc una carrera més o menys coherent. Em sap molt greu que els directors de càsting o els productors, i em tiro pedres contra mi mateix, no vagin al teatre a veure gent. Vull dir, potser hi ha gent amb més talent que nosaltres dos, però que mai ho sabrem. Confien poc en la gent, les productores i els directors de càsting, i crec que hi ha una generació molt preparada i que no tindrà les oportunitats.

— M: Jo em queixo més pel fet de ser treballadors intermitents i per les actrius quan ens quedem embarassades. O que arribi un covid i ens quedem nou mesos cobrant zero tothom, dins i fora de l’escenari, i que ningú no es pugui agafar absolutament a res. Quan va esclatar la pandèmia estàvem a punt d’estrenar El mètode Grönholm i vaig pensar "no sé com aguantarem". I nosaltres teníem feina. Però la quantitat de gent del teatre que ha hagut d’anar al banc dels aliments és gran.

A La Villaroel teniu el públic molt a sobre, oi?

— D: Sí, sí, és una cosa horrible. Jo actuo sense ulleres, perquè no vull veure el públic.

— M: És molt curiós, perquè quan saluda es posa les ulleres per veure el públic.

— D: És allò del Fernando Fernán Gómez: “No m’agrada fer teatre perquè no m’agrada que la gent em miri mentre treballo”. No vull saber mai qui ve, ho passo molt malament. Ara, notar el públic a prop és meravellós.

— M: I, a més a més, és una funció que tracta el públic d’intel·ligent. Cadascú té el seu drama, però no ens rebolquem en el drama, són personatges que volen tirar endavant. I al final, hi ha espectadors que m’entenen a mi i d’altres que l’entenen a ell. Perquè la seva motxilla l’ha fet poruc i la meva motxilla m’ha fet forta.

— D: Esclar. Que bonic, això que has dit.

No em diguis que no us ho havíeu dit mai.

— D: No. Et prometo que no [a la Mar]. I per què no ho havies dit, això? M’hauria ajudat molt en els assajos. Avui farem una funció preciosa, m’ha ajudat molt això.

¿Algun espectador s’ha sentit reflectit en els vostres personatges?

— D: No. Amb Un cop l’any, que eren uns amants que es trobaven un cop l’any durant molts anys de la seva vida, tenia un col·lega d’un col·lega que també ho feia. Em sembla un experiment interessantíssim. Jo no ho podria. És com el poliamor: la teoria és impecable, però a la pràctica em sembla una cosa impossible de fer. Veus? Soc un senyor gran...

— M: Cadascú que faci el que vulgui amb la sexualitat i amb l’amor, però jo posar-ho en pràctica... El poliamor no em funcionaria. M’estimo més no saber, saps?

— D: La teoria del poliamor diu que és impossible que al llarg de la vida no t’enamoris o no t’agradi una altra persona. Molt bé, tens dues opcions: o vas amb l’altra persona, no ho dius i ets infidel, o no ho fas i ets infeliç perquè t’estàs privant d’un desig. Esclar, la teoria és impecable. Ara, fes-ho. Molta sort a tothom. Vaig fer un programa de Tabús sobre això del poliamor i encara no ho he entès. Sí que ho entenc, però em sembla dificilíssim. Em sembla d’una seguretat en un mateix i en la teva parella que jo (parlo de la meva seguretat) no la tinc. Tant de bo la tingués, però no la tinc, que estic a la crisi dels quaranta, collons, respecteu-me [riu].

Però si encara no els tens, els quaranta.

— M: Però ja la té, la crisi.

És una mica difícil d’aguantar, oi?

— D: Riu de nervis. Està rient de nervis...